Déu i l’àvia

Et vull explicar una història.

Hi havia una vegada una àvia, i un nét, i una complicitat entre ells com la llum d’una tarda bonica. Aquest és el seu conte. Ella era vella com les roques, els roures o les arrels que sobresurten de terra. Ell era jove com l’herba, com el gebre, com la ingenuïtat d’una pregunta sense resposta.

“Estic preparada per morir”, li deia ella amb la naturalitat del vent. Però els ulls li ploraven aigua. “Em fa trist pensar que et moriràs, àvia”. I per les galtes li baixaven rieres d’estiu, però la boca li somreia, de poder compartir la tristesa junts abans que es transformés en enyor.

“Jo estic convençuda que això no és el final. Que el teu avi m’espera a l’altra banda, i el Déu pare, i totes les persones a qui vaig estimar. Que jo també us esperaré a tots i cadascú de vosaltres amb els braços oberts. I d’aquí molts anys ens retrobarem, no en tinc cap dubte”.

I la serenor d’ella li calmava la por d’ell. El terror absolut d’imaginar no existir. No respirar, no percebre, no-res. Desaparèixer en un infinit per sempre.

Només de pensar-hi ja moria una mica.

Però la imatge d’ella esperant-lo de braços oberts el consolava. A l’altra banda de l’abisme, si és que era un abisme. A dalt d’un núvol, al costat d’una estrella, en l’escuma d’una onada, a la punta de la fulla del pi pinyoner.

I àvia i net s’abraçaven perquè sabien que no els quedaven moltes abraçades. I la llum de la tarda els abraçà també, com si fos Déu, perquè saps?, això és el que significa divinitat: ésser de llum.

I per això arreu del món, de cultures i civilitzacions ens hem fet un fart d’explicar històries d’éssers que il·luminin la foscor més asfixiant de totes. Mites grecs, romans, egipcis, nòrdics, celtes, hindús, xinesos. Perquè mite ve de mythos, que significa relat. Un conte. I aquest és el gran consol.

Explicar-nos històries que ens recordin que estem vius encara.