Cercador
Despedida
Un relat de: KäRLeK- Compartir:
Va ser un adéu dur. Estàvem davant de casa el seu pare i va arribar el moment. Jo portava dies plorant aquest dia. I no va tardar a arribar. Va ser un adéu per a tres setmanes. Sí, marxava jo, marxava a Londres, marxava perquè jo volia. Però res d'això deia que aquella despedida no m'afectés; al contrari. Els dos ploràvem. Finalment no podia allargar més el temps de la nostra eterna abraçada. Era hora de marxar cap a casa i després cap a l'aeroport. Li vaig fer l'últim petó, la última abraçada, envoltada d'un mar de llàgrimes. Li vaig dir: "t'estimo, recorda-ho". Em vaig posar el casc, vaig engegar la moto, vaig pujar-hi i vaig marxar. Em vaig girar per última vegada, i el vaig veure allà, plorant, dient-me adéu. Jo també li vaig dir adéu. No vaig voler eternitzar més aquell moment, era massa dur. Vaig donar gas i el vaig perdre de vista. Possiblement va ser la despedida més dura, fins llavors.
Comentaris
-
La calma t'esguarda[Ofensiu]Bonhomia | 03-11-2007 | Valoració: 10
Que tendre i que dur a la vegada. Un amor complex reflectit en un relat senzill com aquest és difícil de copsar. Un mar. I nous rius que neixen en muntanyes gelades. Què passarà? No se sap. Potser els elements fan joc i et retornen l'escalfor.
-
Paradoxa de l'instant congelat[Ofensiu]franz appa | 02-11-2007
És la que molt bé aquí descrius: un no vol allargar els instants dolorosos i, per això mateix, per treure-se'ls de sobre, els escriu, els retrata, i de fet els congela i els fa vius per a una eternitat -ni que sigui una modesta o petita eternitat en potència-. Passa amb les fotos, i passa amb el que escrivim, molt més amb això -en aquests temps s'ha trivialitzat una mica l'art fotogràfic-, amb l'acte d'escriure, ja que en si comporta el doble exercici de teràpia i de postergació indefinida del record.
Un petó,
franz
l´Autor
33 Relats
30 Comentaris
31182 Lectures
Valoració de l'autor: 9.91
Biografia:
CAMBRA DE LA TARDORLa persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què son?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany".
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
Gabriel Ferrater.
________________________________________
Podeu trobar-me a:
margoak@hotmail.com