Desgastament dels humans.

S'escolta el vent bufar, una brisa suau que acarona i embriaga tota l'ànima; també els ocells, estan refilant, cap dels seus cants s'assemblen i mai sonen al mateix lloc. Eel vent fa frasejar i cruixir les fulles i els troncs dels arbres com si fos un director d'orquestra.

Estic suposadament dins els termes d'un poble bastant desconegut ja que la seva grandària aplega molts indrets encara que la gent corrent només reconegui la part més recent, la més artificial,... Dins el terme només hi ha una platja i té un veí pescador. En un lloc un xic conegut només per als habitants del poble és on estic escrivint aquestes línies. S'hi combinen els dos elements que em fan sentir millor: el vent i l'aigua i esperem que mai s'hi passi el foc per escombrar aquesta bella terra.

Per desgràcia, l'aigua que hi havia l'ha portat a decaure i envellir ja que per fer que la societat atrafegada dels nostres dies puguin viatjar sense haver d'esperar (o com a mínim aquest era el pla) s'ha fet una carretera i l'ajuntament al buscar aigua ha anat allà a buscar-la: el nivell ha baixat, ja no és el mateix indret; s'ha asfaltat la meitat del lloc, ja no és el mateix; hi ha posat taules i barbacoes, ja no és el mateix. Molts dels ànecs, oques, i altre tipus de bèsties que com a mi els agrada l'aire, l'aigua la soledat,... han tornat d'on van venir: de la terra; i ja no els veurem més, com si una onada de foc calent, de desgràcia, hagués maleït l'indret.

Tot i així, s'esforça per recobrar el seu bonic posat d'antany: la vegetació que abans hi havia, aguantava la terra, i ara que l'han tret la nova terra que hi ha posat desapareixerà; els bancs de moment s'aguanten però quan arribin els corcs ja en parlarem; l'asfalt quedarà cobert per la nova terra; i el fanal que hi ha posat és l'únic que pot competir de majestuositat amb la muntanya que té al davant, menjada per els homes, i aquest aguantarà, aguantarà ja que serà l'únic que estarà a l'altura. Això sí, cap animal que vulgui dormir podrà, ja que la seva llum a les nits és penetrant, asfixiant, i potser per això, d'esgotament cada cop hi ha menys aus aquàtiques que em facin companyia amb els seus cants cada cop que hi vaig.