Des del mercat

Des del mercat


-Vinga dones, que se m'acaben! Faldilles de disseny a nou euros!
La Dolors es passeja amunt i avall de la parada, amb una faldilla granate a la mà dreta i una de vellut negre a l'esquerra. Està a punt de ploure, i no hi ha gaires compradors, aquell matí. La humitat fa estona que se li ha ficat pell endins, travessant les tres capes de jerseis que porta a sobre. Els peus, ara ja insensibles, li rebufen per sobre els cordons de les espardenyes. No pot parar de caminar. Ha provat de seure una estona al tamboret, però en aixecar-se les cames li feien tant mal que prefereix no parar quieta.
-Ei, mestressa! - li crida a una senyora de mitjana edat que passeja el carretó de la compra com aquell que porta un gos - miri i remeni, que no trobarà faldilles millors a tot el mercat!
La dona s'acosta i aixeca amb desgana dues o tres peces. Llavors es mira les dues faldilles que pengen dels braços de la Dolors.
-Puc mirar aquesta granate?
-I doncs! Tinc l'emprovador allà darrera, si li agrada. Són molt maques, aquestes faldilles. I de disseny!
-Quina talla és?
-Oh, són totes talla única! Però a vostè segur que li queda perfecte.
-No, no m'acaba de fer el pes. Em penso que m'engreixaria.
La Dolors veu com la dona deixa sobre la pila la faldilla que no ha superat l'examen, i se'n va cap a la parada del costat, passejant el carretó. Una mica més enllà, parlant amb els magribins que porten alfombres, veu l'Agustí, el seu home. Fa més d'una hora que ha anat a esmorzar, deixant-la sola a la parada. En el fons, no té gaire importància, perquè el matins com aquell ja saben que les vendes aniran més aviat escasses, i difícilment se li acumularà la clientela. El que li fa ràbia és veure'l allà, parlant tan satisfet, amb la panxa plena per dins i llisa per fora. Menja com una llima i segueix tan esquerdalenc com de jove. Potser sí fa una mica de panxeta, però tot i així encara fa goig. Ella, en canvi, ni tan sols recorda l'última vegada que va deixar la parada per anar a esmorzar al bar. Per a la Dolors no hi ha croissants, ni donuts, ni xocolates desfetes, ni tan sols entrepans de pernil. Ella s'ha de conformar amb les peres i mandarines, o les pomes, que compra només acabar de muntar la parada al sector de la fruita, a en Peric, que sempre li porta les millors peces.
-Em puc emprovar la faldilla?
-Sí, vine, aquí al darrera.
Estava tan ocupada planyent-se que ni tan sols ha vist arribar la noia. Porta uns pantalons de cintura baixa, amb la vora destrossada de tant arrossegar-la pel terra, i un jersei gruixut de coll alt que li deixa al descobert part del ventre i l'esquena. Es vol emprovar la faldilla de vellut. No sembla que sigui del seu estil, però la Dolors s'empassa la seva opinió: no serà ella qui espatlli una de les poques vendes del dia.
Quan la noia surt de l'emprovador, torna a portar els pantalons. No ha sortit a emmirallar-se.
-Me la quedo.
-Però no te l'has pogut veure posada...
-Ah! No em cal el mirall. Ja m'agrada. Per cert, no té pas una samarreta que hi lligui? He d'anar a un casament.
-Sí, vine! Tenim unes camises que queden perfectes amb aquestes faldilles.
Mentre li cobra les dues peces, la Dolors es fixa en la noia. Te els cabells llisos, castanys, tallats just sota l'orella per davant, i llargs fins a mitja esquena pel darrera. Els ulls, grossos, d'un marró clar, com color de mel, encerclats per llargues pestanyes, la miren obertament, i ara que hi pensa, no hi ha vist en cap moment aquelles mirades furtives que moltes dones adrecen a les seves cames. En acomiadar-se, li veu brillar una boleta de plata a la llengua. Mirant-la marxar, té claríssim que la faldilla li deu anar ben baldera: tot i aquells horrorosos pantalons a mig cul, se li veu una figura esvelta i ben proporcionada. Just la figura que ella hauria volgut tenir a la seva edat, i després també!, per sentir-se a gust amb el seu cos.
Una altra vegada sola, torna a passejar-se al llarg de la parada. Es va aturant aquí i allà, a col.locar bé alguna peça de roba. Ho fa més per no estar-se quieta que perquè calgui posar ordre. Amb les poques mans que han passat aquest matí, no hi ha perill que res sigui fora de lloc.
Al cap de poca estona, l'Agustí la sorprèn fent-li pessigolles a la cintura, bé al tros de carn que té allà on acabava el jersei coll alt de la noia.
-Mira quins pantalons he trobat a la parada d'en Pubill. Estan bé, no?
El seu home treu ben orgullós uns pantalons grisos de pinces d'una bossa de color verd.
-Tu rai, que tot et queda bé...
-No t'enfadis, tu ara! Sembla que et molesti que em compri roba. Jo no et dic mai si et compres coses o no.
-Comprar roba, jo? Saps quant fa que no em compro res? Que no trobo roba per mi? Aquesta faldilla té més de cinc anys!
La Dolors li assenyala la faldilla negra, llarga fins a mitja cama, que porta. L'Agustí arronsa indiferent les espatlles i se'n va a endreçar els pantalons a la furgoneta. Què sap ell del via crucis que és per a ella anar a comprar roba! Als magatzems i les fàbriques d'on treuen el gènere per a la parada, no hi ha res de tan gran. De fet, ni que pesés la meitat del que pesa hi trobaria res per a ella. Deu anys enrera, quan encara no havia arribat als cent, podia comprar a botigues de talles grans, però ara... Tot s'ho cus ella mateixa. I amb la roba interior, fa el que pot. A les merceries petites, aquelles de barri de tota la vida, encara troba talles per a ella. Però en els moderns centres comercials no gosa ni posar-hi els peus: s'hi sent com un elefant en una cristalleria. Encara li dolen les mirades de les dependentes quan hi anava amb en Jonathan. Mira, una de les poques coses bones de tenir un fill adolescent és que ja no vol que l'acompanyis a comprar roba!
Sense ni adonar-se, el mati s'ha anat aclarint. Els núvols baixos s'han aixecat, i la pluja finalment no ha fet acte de presència. En poca estona, el mercat es va animant, i la Dolors pot finalment deixar de pensar en ella mateixa. No li agrada estar-se planyent tot el dia, s'acaba posant de mal humor. Prefereix parlar amb les clientes, ensenyar-los el gènere, i vendre tot allò que està prohibit per a ella. A més, quan està enfeinada no pensa ni en el mal de les cames ni en la gana que sent. Els dies bons, amb la poma de primera hora del matí, i les mandarines mentre l'Agustí desmunta els ferros de la parada, ja passa. Aquests dies, a més de tornar a casa amb el calaix ple, torna sense cap sentiment de culpa. En canvi, els dies com aquest, amb poques vendes, no pot parar de menjar, tot i que ho intenta, i arriba a casa seva amb la sensació de ser una grassa fleuma i sense voluntat.
Al final del matí, se senten satisfets del dia. Mentre van endreçant el gènere a les capses, l'Agustí li explica xafarderies dels altres marxants.
-Saps que el fill de l'Andreu ja l'ajuda a la parada? Es veu que no vol estudiar, i el seu pare li ha dit que o l'institut o el mercat. I ha triat el mercat.
-Doncs quina sort que han tingut.! A en Jonathan ja el pots anar fent triar...
-Dona, el noi fa el que pot. Hi posa moltes hores!
-Molta cara, hi posa! Cada trimestre en suspèn més.
-Ssssí... Per cert, avui m'ha trucat. Es veu que la tutora vol parlar amb mi.
-Ja hauria de venir... Tu ets massa tou1 I la tutora es deu pensar que en Jonathan no té mare.
-Ja saps que al noi no li agrada que vagis a l'institut.
La Dolors li clava al seu home una mirada de ràbia.
-No vol que els seus amics sàpiguen que té una mare gorda, i tu el recolzes!
-No hi tornem, vols? No és per això, és que tu sempre el renyes, i amb mi s'entén millor.
-No cal que ho disfressis. Tots tres sabem perquè ho fa.
Parla amb amargura. Com sempre que surt aquest tema, prefereix callar abans que les llàgrimes no aconsegueixin trencar la barrera que ella els hi posa. No vol plorar més. No vol seguir burxant la ferida. El seu fill s'avergonyeix d'ella, sí, però fins i tot pot comprendre'l: només és un adolescent, amb la càrrega de manies que això comporta, i ella mateixa tampoc se sent orgullosa de com és, i també se sent avergonyida quan la gent la mira de reüll, com aquelles noies-fideu dels centres comercials.

* * * *

La sala d'espera és plena, com sempre. S'ha de venir carregat de paciència, aquí. La Dolors gairebé no ha tingut temps de dinar, per poder ser a temps a l'hospital, total per veure com van passant els minuts i les visites que tenien hora abans que ella.
L'Agustí ni ho sap, que és a l'hospital. N'han parlat, i ell no ho veu clar. Però és ella qui arrossega els seus cent disset quilos pels mercats, i també és ella qui esmorza fruita a peu dret, cada dia. El seu marit l'estima, d'això n'està segura, i fa tant temps que la veu, que a vegades li sembla que ni tan sols s'adona de la seva envergadura. Potser per això mateix no l'entén. L'Agustí no entén perquè ella porta tan malament la seva obesitat, ni per què moltes vegades s'enrabia amb ella mateixa per ser com és. Tampoc vol veure que en Jonathan s'avergonyeix de la seva mare. I no sap si no veu, o no vol veure, les mirades de la gent, quan passegen junts pel carrer, o a la parada. El passat diumenge, per exemple: van anar al dinar de la lleva de l'Agustí. Van seure a taula a les dues i es van aixecar cap a les set. Hi havia menjar per parar un tren. Què se suposava que havia de fer? Mirar cap a una altra banda? Amb la gana que ella té era humanament impossible no picar dels plats. I ho va fer, és clar que ho va fer! Però així i tot s'havia comportat. Doncs bé, no podien passar-li per alt les mirades de les seves companyes de taula. Cada vegada que posava la mà dins d'un plat la miraven com si estigués cometent un crim. I elles no s'estaven de res! Podia llegir als seus ulls: "mira la grassa, com menja! No m'estranya que estigui així!" Què saben aquelles dones dels seus sacrificis, de la gana que arriba a patir!
La noia de davant seu surt en aquell moment de la consulta i la infermera crida el seu
nom. Amb un salt impropi d'una dona del seu volum, la Dolors s'aixeca de la cadira i fa cap al despatx. La metgessa està apuntant alguna cosa i ella s'asseu al seu davant, desitjant que la doctora estigui per ella per poder deixar anar el que la capfica. No li ha dit a ningú que ja ha pres la decisió, encara. S'ho ha quedat per a ella, gaudint íntimament amb el futur que sens dubte ha de venir.
-Molt bé, Dolors. Ja estic per vostè. Com ha passat aquests dos mesos?
-Miri doctora, em sembla que he trobat la solució al meu problema, i no passa per dietes.
La doctora la mira amb sorpresa.
-Què vol dir?
-Que vull fer-me una reducció d'estómac.
-Però Dolors, això ja són paraules majors. És una operació important. No es pot decidir d'avui per demà, una cosa així.
-Ja ho sé, que és important. M'he informat. Però és que ja no puc seguir vivint com fins ara. Desitjo ser una dona normal i fer el que fa tothom.

* * *


-Vinga, nenes! Que no trobareu samarretes com aquestes en tot el mercat!
La Dolors es passeja per la parada mostrant una samarreta de color sang amb taques negres. L'Agustí, mig tapat pels penjadors farcits de camises i pantalons de dona, està entretingut cobrant a una senyora de més de setanta anys guarnida amb una faldilla de flors que li arriba per sobre els genolls. Està resultant un matí molt productiu, aquest. Amb l'arribada de les vacances hi ha molta més gent del normal, i el moviment acaba notant-se al calaix. La Dolors té una poma a mig menjar sobre el tamboret del costat de l'emprovador. Els dies de feina, no resulta tan difícil enganyar la gana.
Darrera la primera línia de mans que busquen al piló la samarreta que més s'escau a les seves propietàries, la Dolors veu la Fàtima. Ha vingut moltes vegades, des d'aquell dia que es va quedar la faldilla negra de vellut perquè havia d'anar a un casament. El top taronja que tot just li tapa el pit i l'escot, el va trobar sota una pila de samarretes d'estiu un parell de setmanes enrera. Amb la calor, la noia ha anat deixant parts del seu cos al descobert, mostrant als quatre vents la seva bellesa tot just estrenada. Cada vegada que la veu, la Dolors recula a la seva adolescència i intenta trobar ni que sigui un segon en què ella també s'hagués sentit bella. I no pot. Per molt que burxa, a la seva memòria no hi ha res més que complexes, dietes i mofes dels companys més cruels.
-Hola Dolors! A veure si tens alguna samarreta atrevida.
-Hi ha una mica de tot, ja ho saps. Busca per aquí.
De l'altre costat de la parada veu com l'Agustí gesticula. Ha deixat una clienta amb la paraula a la boca per acostar-se-li. Quan el té a tocar, l'estira pel braç cap al darrera, allà on tenen la furgoneta.
-Es pot saber què et passa?
-Aquesta noia...
-Qui, la Fàtima?
-No sé com es diu, aquesta del top taronja...
-Sí, què?
-És la que va amb en Jonathan!
-Au, va!
-T'ho juro! Els vaig veure a l'institut l'últim dia que tenia reunió amb al tutora.
La dona que atenia l'Agustí se'ls acosta tota malcarada.
-Què, em cobra o no?
-Ja vinc, ja!
L'Agustí marxa amb la dona, deixant a la Dolors mirant-se la Fàtima des d'allà darrera. No se'n sap avenir. El seu Jonathan, aquell galifardeu insolent, xicot d'aquella noia encantadora!
Torna cap al seu lloc, perquè ja hi ha diverses dones amb el bitllet de 5 euros a la mà, i astorada com està ensopega amb una de les caixes de samarreta que l'Agustí ha deixat al mig del pas. Durant una fracció de segon, tentineja al voltant de la caixa, ara recolzada sobre un peu, ara sobre l'altre, per finalment caure amb un terrabastall a sobre del piló de samarretes. L'estructura metàl.lica que aguanta la parada, trontolla, però aguanta l'embranzida, a excepció del tros on està recolzada la Dolors, que cedeix sota els seus cent dinou quilos.
La Terra deixa de girar i tots els ulls es concentren sobre la Dolors, que més avergonyida que lesionada es baralla amb les samarretes que l'embolcallen. Els peus, inflats i adolorits com sempre, busquen amb angúnia la seguretat de l'asfalt, i abans que dotzenes de mans sorgeixin a ajudar-la, passat el primer moment de sorpresa, la Dolors afegeix la seva falta d'agilitat a la llista de raons objectives que justifiquen la seva necessitat d'operar-se. El psicòleg de l'hospital pensa que encara no està emocionalment preparada per superar la dura recuperació, però ella sap que només és qüestió de temps i perseverança. Aconseguirà que la posin a la llista d'espera, n'està segura. I llavors en Jonathan ja podrà presentar-li la Fàtima, i ella podrà, finalment, sentir-se bella.