Qüestió de sort

QÜESTIÓ DE SORT


Quan en Silvestre em va trucar jo estava dins una rossa oxigenada que acabava de conèixer. Portàvem dues setmanes de seguiment, amb torns de dotze hores i, sincerament, ja tenia la pipa plena del vell, dels seus viatges en limusina, els seus sopars a hotels de luxe i les seves putes cares. Necessitava acabar l'operació ja, cobrar els noranta mil i fer-me fonedís una temporada. Però el que necessitava més de tot era treure'm de sobre aquell sòmines d'en Silvestre. Hi ha una norma entre la gent del gremi que aconsella no treballar mai amb principiants. Jo l'havia trencat en acceptar en Silvestre com a company, i estava pagant cara la meva gosadia.
Per això, quan el mòbil va començar a sonar des del seient del davant, on havia llençat els pantalons, vaig saber que era ell. En un principi vaig decidir no contestar. Segur que només trucava per explicar-me qualsevol animalada! Però el ring insistent em feia perdre la concentració, ja no em movia al ritme de la rossa, i ella mateixa va aturar-se mirant-me amb mala cara.
-No penses agafar-lo o què?
-Deixa'l sonar.
-No, si per mi pot estar sonant fins a demà! Ets tu qui no està per la feina.
Empipat, vaig agafar l'aparell d'una revolada i vaig contestar tan malament com vaig saber.
-Què collons vols, ara?
-Paco, ets tu?
-No, sóc l'ànec Donald! Tu ets imbècil o què?
-Tio, que l'he perdut!
-Es pot saber de què parles? I fes-ne via, que en aquest moment estic enfeinat!
-El vell, que no sé on és!
-Com, que no saps on és?
-Que l'he perdut, Paco... Que l'he seguit fins al Princesa Sofia, com cada dimecres. He aparcat el cotxe dos carrers més avall, i he estat passejant sense perdre de vista l'entrada. Ja saps que s'ha d'anar al tanto, amb aquells porters que tenen, tota l'hora vigilant qui entra i qui surt, i qui volta per allà...
-Que sí, tio, no t'emboliquis. Què ha passat?
-Doncs que no ha sortit! I mira que m'hi he estat més de quatre hores! Per dir-te que se m'han enrampat les cames, de tant estar dret!
-Tu ets imbècil!
-Escolta, Paco! Que en veure que no sortia he entrat a l'hotel, com aquell que busca algú. I al restaurant ja no hi havia ningú. Llavors, des del cotxe hi he trucat, demanant per ell. I m'han dit que no hi estava allotjat! La limusina no era on l'aparquen sempre, i me n'he anat a tota pastilla cap a casa del vell, pensant-me que hi seria, però res! He deixat sonar el telèfon fins que s'ha tallat la línia. Ja saps que el vell no suporta el telèfon i contesta de seguida...
A aquelles alçades de la conversa, en Silvestre havia aconseguit destrempar-me del tot. Aquella setmana s'acabava el termini pactat amb el nostre client. No podíem esperar més a desempallegar-nos del vell. I vés tu a saber on collons s'havia fotut mentre l'idiota del meu company vagava pels carrers!
-On ets, ara?
-Al cotxe, davant de casa seva.
-Espera'm, que vinc!
Vaig penjar pensant que si no trobàvem el vell aquella mateixa nit per liquidar-lo i tancar l'afer me'l carregaria a ell. No cobraria els quinze mil euros, però si més no em quedaria la satisfacció de treure-me'l de sobre.
-Perdona, nena. La feina em reclama. I et juro que em sap greu.
-Ves-te'n a la merda!
* * * * * * *

Quan vaig aparcar al seu costat i vaig entrar al cotxe vaig veure que suava. Tenia aquells ulls seus de peix bullit més sortits que mai de les conques i, per primera vegada des que el coneixia, no em va rebre amb una ràfega de xerrameca inútil. Jo havia aconseguit calmar-me durant el trajecte des del centre fins a la zona alta i, tot i que no li perdonava que m'hagués estroncat el primer rotllo que em sortia bé en mesos, vaig optar per no saltar-li a la jugular com era la meva primera intenció. Al cap i a la fi, tot era culpa meva. No havia d'haver-me refiat de la paraula d'en Serafí. A ell el coneixia. Sabia que hi podies comptar per a un afer com aquell. Havíem treballat junts més d'una vegada i gairebé sempre les coses havien rutllat. També era mala sort que l'haguessin enxampat per un afer personal! Ja li ho deia jo: si mai has de matar algú del teu entorn, no ho facis tu mateix. Busca un professional que et faci la feina bruta i empesca't una bona coartada. Però és clar, va enxampar la dona amb la veïna del cinquè! Una reacció en calent la té qualsevol, i llavors passa el què passa! Tants anys d'ofici i el van acabar pescant com a un amateur: l'habitació era plena d'empremtes, va deixar les seves petjades del 52 per tota l'escala, no va llençar l'arma... I és que no es pot treballar a sangs calentes. S'ha de tenir el cap fred! Però en Serafí era un bon tio, i per no deixar-me a l'estacada, em va buscar un altre company. Llàstima que em recomanés el seu cunyat! I jo vaig ser tan burro de fer-li cas i acceptar per a un encàrrec tan delicat com aquell un paio amb un currículum que començava i acabava en una sola feina que, coneixent-lo, li devia haver sortit bé per pura casualitat!
-Se'n sap res, del vell? - vaig deixar anar només tancar la porta.
-No. No ha aparegut.
-Bé, només són quarts de tres. Encara pot ser a casa d'alguna de les seves amiguetes.
-Però ja he mirat als voltants dels edificis de les habituals, i la limusina no hi és...
-Potser ha anat a veure alguna de nova... Esperarem.
Em vaig arraulir al seient i vaig recolzar-hi el cap. Estava cansat. Jo ja havia complert el meu torn, seguint el vell de les vuit del matí a les vuit del vespre. Com cada dimecres, havia passat pel club de tennis i la piscina abans d'entrar a la seu central del banc. Al migdia havia dinat al Palau de la Generalitat i a la tarda, l'havia hagut de seguir fins a Peralada perquè el molt poca-solta jugués a golf amb no sé quin empresari empordanès! És que em posa els nervis de punta, tanta pijeria! Ja li havia dit a en Silvestre en el canvi de torn:
- Sort que ens el carreguem aquesta nit, perquè al pas que anem acabaria per disparar-li en un green qualsevol, davant de tothom!
Ho teníem tot pensat. Bé, jo ho tenia pensat. En Silvestre es limitava a dir-me que sí a tot, assegurant-me una i altra vegada que no em fallaria. El pla era que en Silvestre no el perdés de vista fins a dos quarts de cinc de la matinada, hora en què ens havíem de trobar davant la casa del vell, entrar-hi seguint les instruccions que ens havia donat el nostre client, obligar-lo a obrir la caixa forta de la seva habitació, liquidar-lo, regirar-ho tot i endur-nos els diners i els documents que el vell tenia a la caixa. Ningú s'adonaria de res fins a dos quarts de vuit del matí, l'hora en què la serventa dominicana el despertava cada dia per portar-li l'esmorzar. I a aquelles hores nosaltres ja tornaríem a ser a caseta, dormint plàcidament.
Ni nou hores tenia en Silvestre de feina! I és que, a més, era feina fàcil: cada dimecres al vespre el vell anava a sopar al Princesa Sofia amb els presidents de tres bancs més. Menjaven, bevien, parlaven del seus tripijocs, i llavors, cadascú a casa seva. El vell algunes vegades, si acabaven aviat, s'acostava a veure alguna d'aquelles fulanes que s'ho fan en àtics de luxe, però a cap hora tornava a ser a la seva mansió. Només era qüestió de paciència i no adormir-se. Res més. Bé, res més si no ho hagués deixat en mans d'en Silvestre!
-Escolta Paco: i si ha tingut un atac de cor i per això no contesta el telèfon?
-Mira Silvestre: si a més d'inepte resulta que ets gafe, et juro que et mato!
-Però quina culpa hi tinc jo, si no l'he vist sortir? És que no ha passat per la porta principal, t'ho juro! No hi he apartat la mirada ni un segon, de veritat.
-Un son, hi has fet! Segur que t'has adormit!
-Com vols que m'adormi a peu dret? I amb el fred que fot aquesta nit!
-Mira, no en parlem més que em poso de mal humor. Ara esperarem fins que el vell torni, i el liquidem com havíem quedat. Ah! I no em tornis a parlar d'atacs de cor ni de res semblant!
-Com vulguis, Paco. Tu manes.
* * * * * * * *
A les sis del matí vaig adonar-me que jo també suava. El vell no havia aparegut. En les dues setmanes que feia que el vigilàvem no havia passat ni una sola nit fora de casa. El nostre client, a l'informe que ens havia donat amb els seus costums, ja ens ho havia advertit: fes el que fes durant el dia, la nit la passava a la seva enorme mansió.
Començava a clarejar, de manera que aquella nit ja no podríem portar endavant el nostre pla. I el pitjor era que ens quedava la feina de descobrir on collons s'havia fotut el vell. En devia portar de cap una de ben grossa, per canviar els seus hàbits d'aquella manera!
Em vaig mirar en Silvestre. Estava recolzat al seu seient, amb la mirada clavada a la casa. Havia estat callat tota l'estona, cosa que era d'agrair. No ho sé, però jo diria que havia fet un son. Tant silenci no era normal en ell. Mira que si tenia raó i el vell l'havia palmat just la nit en què havíem de liquidar-lo! Vaig seguir mirant el seu perfil amb atenció. Llavors ja no semblava nerviós. Diria que ni tan sols preocupat. Em vaig preguntar si s'adonava que només ens quedaven tres nits per poder enllestir la feina. Si el dilluns el vell es presentava al consell d'administració, tots aquells dies de vigilància haurien estat en va.
-Per què em mires tant?
-Per què no entenc com pots estar tan tranquil desprès de la cagada d'aquesta nit.
-No et passis, Paco!
-Com, que no em passi? Només havies de tenir-lo controlat fins a quarts de cinc! Per l'amor de Déu, si només és un vell que sempre fot les mateixes maleïdes coses! I ara què, eh?
-Home, jo diria que només hem d'esperar fins a quarts de vuit. Les vuit, com a molt. Si s'ha mort, començaran a arribar ambulàncies, policies i tot això. I si no, jo em puc quedar aquí a veure si surt la limusina i tu podries anar fins al banc per si apareix per allà.
-No t'ho creus ni tu, que et torni a deixar sol! Ens esperarem, sí, però tots dos juntets. I prega perquè el vell aparegui aviat!
* * * * * * * *
Quan el dilluns es va convocar el consell d'administració, la tensió a la
seu central del banc arribava a nivell pròxims a la histèria. Ningú sabia on era el president. L'últim a veure'l havia estat el seu xofer, que l'havia deixat davant del Princesa Sofia i qui havia rebut l'ordre de no esperar-lo i tornar directament a la casa. Pel que havia pogut esbrinar la policia, no havia arribat a entrar a l'Hotel. En un principi havien corregut rumors que el consell s'aplaçaria, però a última hora del diumenge el director general en persona havia pres la decisió de convocar-lo. Segons ell, aquella era una situació de crisi pel banc, i com a tal s'havia de discutir a les més altes instàncies.
A les nou, tots els assistents ja estaven asseguts al voltant de la gran taula de la sala de reunions del pis desè. Només quedava una cadira buida, al capdamunt de la taula, que feia evident l'absència. Quan el director general anava a prendre la paraula amb un posat de desolació, es va obrir la porta de la sala, deixant pas al president, que el va deixar amb un pam de boca. El vell, es va asseure al seu lloc, va demanar disculpes pel retard, comentant alguna cosa sobre un viatge ineludible que l'havia tingut ocupat fins aquella mateixa nit, i va demanar que es procedís seguint l'ordre del dia establert, que prou temps havien perdut ja.
Evidentment, no vam cobrar els quinze mil. Primer de tot, perquè no havíem enllestit la feina, però el fet que la nit del dilluns el nostre client rellisqués a la dutxa i es trenqués el cap, tampoc ens va deixar massa oportunitats de negociar un altre termini. I no deixa de tenir gràcia, perquè al començament havia pensat que la desaparició del vell era cosa nostra, pel que el dissabte al vespre s'havia posat en contacte amb nosaltres per donar-nos les primeres instruccions sobre quan i com cobraríem els diners. M'hauria agradat veure-li la cara quan el dilluns va veure'l aparèixer al consell! No m'estranya que es fotés d'oros a la dutxa: encara devia durar-li l'ensurt!
Maleït vell! Mira que el vam arribar a buscar! El dijous a les vuit del matí no va sortir de casa dins la limusina. Ni a les nou. Ni a les deu. I tampoc es va presentar una ambulància, com havia predit en Silvestre. La poli, va aparèixer. Però cap allà les cinc de la tarda. La devien avisar en veure que el vell no donava senyals de vida. Potser fins i tot va ser idea del nostre client, a qui vam veure entrar a la mansió als volts del migdia, dins el seu Mercedes blanc. Nosaltres vam guillar només de veure els cotxes patrulla. Vaig enviar en Silvestre a pentinar els hospitals, i jo em vaig treballar totes les putes fines de la ciutat. Cap l'havia vist. Repassar les llistes d'embarcament d'El Prat fent-me passar per la bòfia, tampoc va donar cap resultat. Ho vam regirar tot. Semblava que se l'havia empassat la terra. I ves per on, el molt malparit va sortir quan ja ningú l'esperava.
Va ser un cop dur per a mi, no diré que no. Però al menys vaig tenir l'alegria de perdre en Silvestre de vista. Vaig pensar en carregar-me'l, per què hauria de negar-ho, però em va semblar una desconsideració vers en Serafí. De manera que vaig despatxar-lo prometent-li que mai més tornaria a treballar amb mi. Ni per tot l'or del món.
* * * * * * * *

Que per què us explico tot això? Per què alguna cosa he de fer, mentre espero que en Silvestre surti de la seva nova casa. No crec que tardi gaire, ja. Cada dimecres, cap a les tres, quan el vell ja deu dormir, el molt malparit surt de la mansió en un cotxe nou de trinca i va a desfogar-se a alguna sauna de luxe. Vesteix roba cara, ara, el cabró. I ja no es fa amb la gent del barri. Per això em va costar tan poc perdre'l de vista! És clar, tan aviat com van enterrar el nostre client, vaig tornar a moure'm per la meva zona de sempre. No és fàcil que t'encarreguin dues feines seguides en aquesta part de la ciutat, i menys si has fet tan malament la primera! Mai no m'hagués assabentat de res si no hagués caigut a les meves mans aquell cony de diari econòmic. Me'l vaig endur d'un banc, on havia anat a cobrar un xec del que estava especialment orgullós. Un ha de guanyar-se la vida com pot, no sempre surten encàrrecs milionaris. I amb el temps he aconseguit una tècnica molt depurada: encara no he trobat ningú capaç de diferenciar l'original de la còpia. Però bé, allò que us deia: hi havia cua al banc, i vaig agafar el primer diari que vaig trobar per entretenir-me. Quan em vaig fixar en la foto, no podia donar crèdit a allò que veia. Sortia el vell, fent unes declaracions a l'entrada de la seu central del seu banc i, just al darrera, es podia veure en Silvestre, amb ulleres fosques i cabell engominat.
El molt malparit! Qui s'havia d'imaginar que darrera aquella cara de babau... Per això fa dies que el segueixo. Ves per on finalment m'hauran servit d'alguna cosa les hores perdudes vigilant el vell. Li sé tots el moviments i ara ha arribat l'hora. Ningú traeix en Paco i viu prou com per explicar-ho. Mira! Ja s'obre el portal. Ara surt. Deixa'm apuntar bé. He de fer una feina polida, directa al cap. Així està bé... Adéu, Silvestre!
Espera un moment! Qui és qui porta el cotxe? No és en Sil...
- Hòstia, Paco! A qui apuntes? No et sembla que has descurat una mica la reraguarda? No, no cal que et moguis. Ja estàs bé així, amb l'arma a la mà. Quedarà millor a la foto. I estic segur que el pobre Serafí tindrà un disgust quan et vegi al diari: "Mor assassí a sou quan intentava atemptar contra el president del primer banc del país". Quina llàstima, no et sembla?