Demà

"Demà"

"Acabem l'espai informatiu recordant-los que demà tindrà lloc un atemptat terrorista a les 11:36 al pàrquing subterrani de Plaça Amèrica, ocasionant 19 morts. Els deixem amb la predicció meteorològica. Gràcies per la seva atenció; demà hi tornem a la mateixa hora. Bona nit."

D'aquesta manera acabava un dels informatius radiofònics que ell acostumava a escoltar a l'arribar a casa, esgotat de tot el dia. Estava a la cuina, assegut en una cadira desastrosa que va comprar només pel bon preu. A l'acabar l'informatiu, mentre sonava una sintonia horrible que anunciava el següent programa d'astrologia (un dia va trucar-hi, mig en broma) es va quedar amb la mirada perduda. Amb el iogurt a la mà (que se li anava decantant perillosament) pensà en el passat i el present.

Quan ell era petit, la informació era molt diferent. Se n'assabentava de les notícies que passaven pel món amb força rapidesa. Tan si venien de 6000 quilòmetres enllà o de la veïna del quart, en pocs minuts tothom n'estava al cas. En aquells moments la gent creia que la tecnologia havia avançat i que ja no hi havia manera de saber les coses amb més rapidesa, gairebé al moment. Però com n'estaven, d'equivocats!

Es va llevar al matí i passejà per la ciutat, que es trobava en plena ebullició en ser hora punta. No tenia assumptes laborals fins ben entrat el dia; per tant, es dirigí cap a la joieria del carrer de Veneçuela, famosa per la seva publicitat amb estrelles cinematogràfiques que exigien una alta compensació. La zona ja estava acordonada. La raó era que en les notícies del dia anterior ja es va anunciar que la joieria seria atracada per un grup albanès. Concretament, a les 9:52. Una acumulació de persones s'aglutinaven rere l'acordonament per veure l'espectacle. Amb una puntualitat de rellotge suís (d'aquests n'hi havia molts, a la joieria) van aparèixer els delinqüents amb via lliure cap al destí anunciat. Sortiren de l'establiment amb un bon botí, pujaren en un cotxe i s'allunyaren ràpidament entre xiulets del "públic".

Astorat, se n'anà cap a la plaça d'Amèrica, on l'atemptat s'hauria de produir en poc més d'una hora. Pel camí, passà voltant de les taquilles d'un estadi de futbol. Gairebé sempre eren buides, però ja s'havia anunciat l'espectacular resultat de 8-0 per aquella nit, cosa que havia afavorit la venda d'última hora d'entrades. Tot i saber el resultat, almenys gaudirien de la festa.

En arribar a la plaça, va fer una ullada al seu voltant, contemplant la falsa normalitat que regnava pels carrers propers. Quan faltaven pocs minuts, entrà al pàrquing. Va ser el morbo de veure l'escenari abans de l'obra el que el va empènyer a entrar-hi. Volia veure-ho tot buit, ja que creia que la gent se n'havia assabentat i no hi posaria els peus.

Tot i així, en arribar a la segona planta (on ell li semblava recordar que hi hauria el cotxe bomba) es quedà parat. Un nombre important de turistes parlava i reia, amb les maletes a la mà, disposats a anar cap a l'hotel que els rebria. Amb un impuls solidari, des de la llunyania, els cridà que marxessin ràpidament. Ells, però, no entengueren res. Ell va fer un gest de desesperació i es posà a córrer cap al grup per comunicar-los el que passaria en breu. Mentre corria, sense saber per què, recomptà el grup. Eren 18 persones. Quan se n'adonà, ja era amb ells, amb l'etiqueta del número 19 penjada a l'esquena. S'agenollà i es cobrí amb les mans, inútilment.