Del riu i Voralaigua

1. DEL RIU I VORALAIGUA
El riu que mandrosament lliscava per la terra gastada, entre muntanyes i turons, corria amb un cabal exigu, garrepa. La fressa de les aigües era gairebé inaudible, ofegada per la remor dels tallers i el monòton soroll dels motors de les fàbriques, que s'arraceraven a la franja de terra que vorejava el riu. Encara que no sempre havia estat així.
Durant milers d'anys, les aigües havien arrossegat sediments d'argila des de les terres altes de la comarca, un altiplà fred i boirós deixat de la mà de déu, els quals s'havien estancat en forma de mitja lluna a la llitera del riu just en passar per Voralaigua. Aquest fenomen havia permés als seus habitants guanyar passes al riu i conrear terres riques en minerals, regades per aigües subterrànies adés cabdaloses. També havia, però, reduït el cabal al seu pas per la ciutat, i havia fet augmentar el risc d'inundacions de les terres que s'havien guanyat al riu.
Les marques a les conques que duien a Voralaigua petits rierols demostraven que hi havia hagut, temps enrere, unes aigües poderoses que havien foradat la llitera del riu amb força i empenta. Alguns erudits locals havien trobat en antics documents cròniques i relats de desastroses inundacions en temps medievals i moderns. A més a més, en la memòria col·lectiva dels habitants de Voralaigua, hi havia un raconet per a la gran riuada de 1902, que havia ofegat una quarta part de la ciutat, sobretot les fàbriques del carrer del rec i els horts. Moltes de les grans fortunes de Voralaigua foren escombrades per aquell desastre, tot i que, cal dir-ho, algunes de les actuals també van néixer arran d'aquella desgràcia. Sovint, la dissort dels uns és la fortuna d'altres.
Aquella llunyana nit de tardor de 1902, sota l'empenta d'una terrible tempesta, el riu va créixer i s'enfurismà, empenyent les aigües i inflant-les per damunt de conreus, cabanes, fàbriques i petits tallers; fins que va extendre's com un petit llac. La ciutat va quedar, llavors, envoltada per un cinyell d'aigua i fang, i aquella cotilla natural formada pel riu, les muntanyes i els camps de les terres altes, va fer que Voralaigua matinés amb l'aspecte d'una ciutat assetjada per estranyes forces de la natura.
Si més no, així és com podria descriure en observar una antiga fotografia penjada a la sala rodona del Casino Gran de Voralaigua; una imatge davant la qual m'havia deturat moltes vegades en les tardes de dissabte, quan anava a buscar l'avi, que es passava la vetlla pledejant entre cigarrets i cafès, al Casino amb els més vells. A la fotografia s'hi podia veure com, d'entre les aigües, emergia, tota vinclada, la xemeneia de la fàbrica tèxtil Huguet i Fills -l'empresa de cotó més important d'Espanya- la qual va ser totalment destruïda en aquella riuada; tot plegat per un error de construcció dels fonaments, que van esfondrar-se tal com ho fan els castells de sorra dels infants quan s'hi abraonen les onades del mar. El senyor Huguet -el qual regentava l'empresa des de que el seu pare, el fundador dels primers tallers de confecció Huguet, li havia llegat el 1875- va perdre un dels seus fills en la catàstrofe, i diuen que després d'allò ja no va aixecar mai més el cap i que va morir en la ruïna més absoluta i mig boig. La seva dona era una alta dama barcelonina, la qual mai havia encaixat en la rígida i conservadora societat de Voralaigua, que va fugir a París en veure tot aquell imperi esfondrat sota les aigües furioses. Encara que les males llengües van fer córrer que havia marxat amb el professor de piano dels seus fills; tot i que, més tard, algú va dir haver-la vist passejar-se com un paó estarrufat pels boulevards de la capital francesa amistançada amb un príncep que havia fugit d'un petit regne dels Balcans.
Perdonin-me per la digressió al voltant del senyor Huguet i la seva desgràcia, però res és balder en la història dels homes, ni els detalls més insignificants. Els estava explicant que el riu -un riu al qual els geògrafs no s'havien posat d'acord en donar nom - havia causat molts maldecaps als habitants de Voralaigua; però, cal també assenyalar, que n'era la font de riquesa i la raó que explicava que hi hagués hagut allà un nucli humà dinàmic i emprenedor. Voralaigua era una cruïlla de camins des de temps antics, i la seva posició privilegiada per creuar el riu, ja que estava a la vora d'un gual poc profund, havia reforçat aquest paper .
Actualment hi havia un parell de ponts que creuaven el riu: el més important era el pont vell, que havia estat construït a finals del segle XIX, i un altre que era més modern -construït el 1917 per l'enginyer Hernando de la Fuente i inaugurat pel mateix rei Alfons XIII- i que la gent coneixia amb el nom de el pont gran. També hi havia, espigoladament situats arran dels trams de riu propers a Voralaigua, petits ponts de fusta que havien estat aixecats pels pescadors i els pagesos però que eren intransitables pels carros i els cotxes, moltes vegades només eren quatre bigues de fusta relligades amb cordes de cànem. De ponts de pedra n'hi havia hagut en altre temps, però tots havien estat destruïts, o bé per la força del riu o per la mà dels homes. Encara que avui les carreteres i el ferrocarril -el qual havia passat de llarg a Voralaigua- havien fet perdre a la ciutat una part d'aquella imortància estratègica i havia esdevingut una ciutat de tercer ordre.
Tanmateix, les aigües finalment havien estat domesticades pels homes i dones de la ciutat que, amb contades revoltes de la naturalesa, havien aconseguit treure'n del riu allò que els era més necessari. El riu havia estat canalitzat mitjançant un canal de rec el qual en desviava una part del cabdal per a regar els conreus i per a l'ús industrial. Un cop utilitzada, l'aigua, és reunia amb el gruix del riu, passada la ciutat.
Segons explica Josep M. Domingo, a la seva "Insigne historia de la villa de Voralagua y sus hechos más relevantes", editada el 1909, hi havia hagut un pla de la monarquia espanyola, concretament del rei Felip II, per convertir aquella vila en un important port fluvial. El rei que havia visitat els Països Baixos i en tornar a Espanya havia passat per la ciutat, estava meravellat dels canals que havien construït els seus súbdits holandesos i va pensar que aquella colossal obra podria aplicar-se a la ciutat de Voralaigua, i va enviar-hi un parell d'enginyers holandesos: Leer Van Doom i Franz Bloomberg. Però vet aquí que el poc cabdal del riu -corria l'any 1589 i el cabal ja no era el d'abans- va desil·lusionar els dos enginyers, els quals van enviar informes desfavorables que van fer desistir a la monarquia d'aquest pla absurd. I va fer ben fet, aquest rei en Felip, perquè si ara el pobre aixequés el cap de l'Escorial i passés per Voralaigua veuria que no en queda cap rastre d'aquell riu "caudaloso y rico en pesca diversa" -tal com l'havia descrit el viatger aragonès Jerónimo Azurque en passar per Voralaigua el 1416 acompanyant el seguici del rei d'Aragó- que somiava convertir en lligam entre l'interior del Principat de Catalunya i la costa de Barcelona. Però no es pensin que s'acaba aquí l'anècdota dels enginyers d'Holanda, perquè un d'ells, concretament en Leer Van Doom, va quedar-se a viure a Voralaigua; no pas captivat pel clima fred i humit de la ciutat, per altra banda tan semblant al de les seves Províncies Unides d'on era nat, si no d'una noia de la vila, la filla d'uns emigrants occitans que feia poc havien vingut al país fugint de les guerres de religió franceses. Sí, sí, renoi que n'és de complicada la història. El més significatiu és que, en néixer els fills de la parella, els van posar de cognom "Vandom", perquè el capellà no en sabia pas de llengües -català, llatí, una mica de castellà i poc més-, i encara avui aquest cognom és viu entre alguns habitants de la ciutat. És, doncs, la constant d'aquesta ciutat entre el voler ser i no ser, el d'estar ancorada en un passat que hauria pogut ésser gloriós i no ho fou; tot plegat com la història d'aquest petit Principat, que de joia i cap de regnes de la corona aragonesa havia mudat en província rebel d'un imperi mundial, ara en poble derrotat i amb la llengua proscrita. La cara i la creu de la història, que són també les de les vides de les persones.