DECISIÓ

DECISIÓ
Aquell capvespre, al mas, en havíem quedat a les fosques altra vegada. Els mesos d’hivern, amb la gelor i les tempestes carregades de llamps, eren propicis a convidar les continues fallades de la precària instal·lació elèctrica. La promesa eterna del pare de se l’enduia el vent. No canviava res. El pare que ens estimava d’allò més a tots, tenia un desfici apassionat en fondre els calés o qualsevulla cosa que tingués valor a causa del joc, tot menys la seva col·lecció d’armes. La juguesca era per a ell un passatemps eixelebrat però la malastrugança el vestia de dalt a baix. La mare i l’àvia que eren de missa, pregaven. Ell també, però la seva religió era suplicar un encert a la rifa.
La família, sota el mateix sostre, en pagàvem les conseqüències. Menjar no en faltava pas, sempre podíem pelar una bestiola i l’horta i el bosc ens oferien la resta. Pels volts de Nadal, la llar de foc cremava a tort i a dret i s’havia convertit en una tradició obligada i compartida, l’encesa de llànties pudentes i d’espelmes arreu. L’àvia, que gairebé no s’hi veia, i no era per la foscor, posava tots els sentits en l’acabament dels cistells de ràfia que feia artesanalment, mentre rondinava portes endins. Els dissabtes de mercat baixava a la vila per mirar de vendre alguna cabassa, panereta o cistell i en treia un calerons que sigil·losament amagava al seu gendre. La mare, farta de la dèria del marit se la va jugar aquell desembre, va arreplegar les preuades escopetes del pare i les va malvendre diria algú. El dia en que el pare estava amorrat a la radio a piles, escoltant una cantarella desganada amb un feix de butlletes a les mans i el rostre tibat, els altres vàrem seguir de prop l’arribada d’un potent generador que ens retornaria la il·lusió. Ara que les dones havien rifat al pare per un bé comú, eren conscients de que també es rifava una esbroncada. Però el premi concertat era una maleta a peu de porta. El meu germà i jo ens ho miràvem amb les butlletes de l’escola a la mà.