"és ona closa que mai més no cessa / de bategar sense morir en cap platja" (Joan Vinyoli)

Amb mesquinesa abusà del respecte i la confiança que li tenien, fins a enteranyinar-los amb cabòries que no eren d'ells i que només pretenien, prohibits els mots, d’allunyar-los i separar-los per sempre. I insensible al plor i al dolor que congrià, encara s’hi rabejà esmicolant-los pedestrement enmig de la plaça pública, perquè els mercaders i els innocents escarnissin la impotència i la frustració amb què, emmordassats, hagueren de suportar la seva trista i innoble victòria en un camp de batalla en què ell mateix es va convertir en el seu únic i pitjor enemic.
Debades haurien esperat de part d'ell un gest que els alliberés de la llarga cadena que els havia tingut entortolligats tants i tants hiverns, fins que l’hivern més inesperat i sorprenent en rompés els grillons ja rovellats de l’aigua i el llot.
Sí, al palmell de la seva mà encarà tenia la clau de les closes, però no pas del foc que ni ell ni ningú no havien pogut cloure.