Data de caducitat

La llum nova de l'Ikea dibuixa l'ombra de la teva silueta, i jo des del costat esquerre del llit em qued observant el reflex dels teus cabells descambuixats a la paret. Des que vam brindar amb vi blanc asseguts a la taula d'aquell hindú, sabem que aquesta història té data de caducitat. Mentre jo, amb la il·lusió als ulls descrivia la posta de sol a Kènia i l'excursió a la Trapa, tu pensaves que era molt millor experimentar la vida nocturna de Nova York i em contaves la ruta de bars de copes pels carrers de Brussel·les en l'últim viatge de feina. Per cada cullerada engolida, hi havia alguna afició més que no compartíem. Que la pau i el benestar que et transmet algú prenent un cafè o la diversió viscuda entre llençols no és suficient quan fixes els ulls al futur ho ensenya l’experiència, i és quan comences a donar pes a les aficions compartides.
Tal vegada, si perduren les ganes de veure'ns i mantenim la porta oberta des de fa mesos és perquè cap dels dos vol fixar els ulls al futur i sabem que aquestes ganes tenen data de caducitat. Tu, en els teus vint-i-nou anys t'hi has acostumat massa a no sentir dir ni piu els dematins - mentre amb una cigarreta entre els dits et beus el cafè amb llet -, i als diumenges de ressaca estirat damunt del sofà. I jo, que tot seguit la sensació d'eufòria i llibertat després d'una ruptura, he ensopegat amb mi mateixa, m'hi he trobat tan a gust, que no he vist encara el moment per a deixar entrar algú a la meva vida. Llavors, pens que si haguéssim vist un futur hauríem marxat de puntetes, com qui no està preparat per a fermar-se a res. I és que des del moment que utilitzem la paraula fermar com a sinònim d'enllaçar, encara ens manca molt d'aire als pulmons abans de poder tornar a estimar. I el que ens cal fermar fort són les sabates per caminar cap endins, i retrobar-nos amb nosaltres mateixos.

La llum del sol ja no il·lumina l'habitació a les set del matí, i m'he quedat aferrada al costat esquerre del llit. Et mir reflectit al mirall, embotonant-te la camisa amb una mà i agafant el mocador amb l'altra, l'al·lèrgia insinua que ja és primavera. Mir de reüll la captura de pantalla que m'acaba d'enviar la meva millor amiga al mòbil. Tot era més fàcil quan no sabíem de massa coneguts en comú. Deix el mòbil com qui no ha vist res. Em ressona al cap la resposta afirmativa - de la qual, tanmateix, mai no ens fiem - a tots aquells "faràs bonda" quan ens acomiadem. I, de sobte, m'acaben de confirmar la mentida, i t'imagín en altres matalassos de pisos desconeguts. Em pregunt com he estat tres mesos sabent-nos lliures i volent-nos lliures. I ara, se m'acaba de regirar l'estómac. Faig com si res. Però en el fons sé que ja estic buscant les paraules justes per dir-te que aquesta història ja ha caducat.