Cossos

Un relat de: Concurs de Microrelats Arc a la Ràdio
Porto dies mirant-me al mirall.
Quan no em miro al mirall, miro a les altres, i quan no miro a les altres, les altres em miren a mi.
Com la Marta.
Just abans de sortir a l’escenari, totes en filera i aguantant la respiració, m’assenyala el vestit i riu. Un vestit que ella també duu posat.
Idèntic, perquè era el requerit pel festival. Tot i així, a ella li quedava completament diferent.
Dos cossos que haurien de ser iguals, no ho són.
Segueix assenyalant-me amb el dit encara que ja hagi acabat de riure’s de mi.
T’has vist? Em diu.
No ho entenc. I tant que m’he vist.
Aquest no és el problema: cada dia em miro al mirall i li vull dir, però abans de que pugui respondre, ella em diu jo també tinc dotze anys i mira’m!
Es pensa que no l’he vista abans.
Tinc ganes de plorar.
A l’esquerre, els miralls de la sala on ens hem vestit i hem escalfat, delaten les nostres diferències corporals.
Sortim i fem els pliés i les pirouettes i em sento còmode però alhora, malament.
S’acaba la música. Suor i fred quan travessem les entranyes del teatre.
Ens desvestim. Totes es queixen de com els bots els hi fan mal als pits. Tot el que tinc per dir no ho puc compartir.
Els pares em diuen que ha estat molt bé. Que han aplaudit de peu, però a mi això m’és igual.
Anem al Viena a sopar perquè és tard i la mare no vol cuinar.
El pare va a demanar una segona cervesa i la mare em llegeix el pensament quan ell no hi és.
M’allarga una patata fregida.
Algun dia, si reso prou, em creixeran a mi també.
Vaig fer que sí amb el cap i li vaig dir que gràcies.
Però en el fons sabia que era una mentidera, perquè això ja ho havia provat.
Diverses vegades.

Nur Costa

Comentaris

  • transmissió[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 21-03-2018 | Valoració: 10

    Et felicito perquè has transmès perfectament la preocupació de la protagonista pel seu poc pit. Relat psicològic de primera, angoixant, magnífic! Una abraçada, Nur!

    Aleix

  • Neguit ben transmès[Ofensiu]
    Montseblanc | 11-03-2018

    Gairebé totes les nenes/dones hem passat per això. Els cossos no es desenvolupen tots al mateix temps i sembla que, un cop comença la metamorfosi de nena a dona, no tenim paciència perquè tot passi, perquè el nostre cos pateixi una mutació ràpida i satisfactòria. Però el pas del temps ensenya que l’important és la persona, com ens sentim nosaltres. No hi ha presa. Tot vindrà (i passarà). És més atractiva una persona segura de si mateixa, contenta amb el que té... que no pas una persona insegura per molt que el seu cos sigui de formes més rotundes. No podem viure d’una mirada, d’un pit desenvolupat... Necessitem els cervells i els cors, això és el que val la pena. I les pells... ai les pells... totes sentiran i transmetran, tant és com siguin els cossos sobre els que estan posades.
    Però jo també he tingut dotze anys i també m’he mirat els pits cada dia al mirall interrogant a la natura i el temps...

  • La frustració en aquest relat[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 08-03-2018 | Valoració: 9

    Un bon relat d'una noia que, encara que té èxit al teatre, no en té tant com voldria, i la seva amiga se li'n riu, i els seus pares no acaben de fer-la sentir-se satisfet.

    M'ha semblat un relat que es fa llegir, sense ser tipus jeroglífic (almenys, no molt) i agradable.

    Ens veiem per relats. Salut!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: