Converses a les 5 de la matinada

Muta la teva veu, acluques els ulls i et submergeixes en el líquid amniòtic del teu got. Jo ja no sé què pensar. Què tens que no tingui ningú? Què tinc que tu puguis desitjar? Les converses es repeteixen, algunes copies barates, d'altres en "dolby surround", l'argument sempre el mateix, no quedar-se aparentment sol; les conseqüències? Inexistents.

La melodia torna a començar en forma de veu adolescent, i el "leit motiv" és ben simple, quatre compassos mal comptats. Els mateixos recursos, ondulacions brodades a la perfecció i tanmateix, avorrides per la seva infinitud. Ha deixat mai de sonar? Els insistents "la" i "do" em persegueixen fins l'entrada del pis, i continuen aquí, al meu costat, mentre escric aquesta espècie de reclam publicitari per a antics coneixedors i coneguts, aquells que no saben viure sense el verí dels quatre sedants hipnòtics.

Tot i així...no m'importaria jeure mandrosament i fer-me una bola per guanyar escalforeta, escoltant de fons el teu melodrama. Però és això el que realment vull?

Per què no juguem a veure qui la diu més grossa?