A Kurdt

I un cop més, impactà amb violència contra el bombo foradat, fent saltar pels aires els plats i el tamboret. Oh, aquest cop s'havia fet mal de veritat. Dolor físic, oh sí, com li agradava. Perquè després venia aquella escalfor general, aquella sensació de que el seu cos no era allà, sinó ben lluny. Llavors, només llavors podia jeure inert sobre la bateria, i jugar a fer-se el mort. Fins que en Dave esquivava el seu cap pels pèls en un dels seus salts mortals per sobre el que quedava d'equip rítmic, i li arrencava alguns cabells tenyits de sang rosa resseca. En aquell moment se'n adonava que el seu crani perillava, i que si volia continuar sentint l'escalforeta i l'abandó ho hauria de fer en privat. Aquella gent no respectava per a res les seves necessitats.

Aixecà lleugerament el cap, recolzant la barbeta sobre el pit, i contemplà llargament el panorama que s'estenia entre els seus peus i més enllà. Prats de cares, diversitat infinita de formes que s'apropaven unes a altres, intentant semblar idèntiques, fent tot el possible per no despertar cap mena d'interès en ell. Oh, com gaudien els malparits! Sí! Gaudien veient el seu espectacle a la carta! De primer una mica de distorsions i de socarrimar cervells i després...bah! és igual! Passem directament a destrossar el mobiliari! Ho demanaven a crits!

La guitarra...la seva primera guitarra. Havia passat tantes hores amb ella. Havia passat tantes hores buscant la perfecta imperfecció. Assajar cada dia, com a mínim 4 hores, i saltar-se àpats, i menjar la primera porqueria que passés per davant. Oh, i sense oblidar una picada de tan en tan. Aquesta era la fórmula perfecta per a que l'envaís la inspiració. I així, la llibreta s'anava omplint amb aquella lletra apretada i minúscula que li era difícil, a aquestes altures, reconèixer com a seva. I així, la tinta negra s'anava escolant pels dits i penetrava en les cèlul.les mortes de la pell, i enormes borrons cobrien els escassos espais en blanc.

Però ara... ara destrossava a cada concert la seva primera guitarra. I sí, s'ho passava bé, sempre que l'humor l'acompanyés. Era molt divertit sentir el crit de ratolí que feien les cordes en petar, i fer cruixir el màstil, i partir la bateria en dos...

Però en dies com aquell...desitjaria no haver arribat tan lluny. Que ningú conegués el seu rostre ni molt menys el portés imprés en una samarreta suada. Que ningú es tenyís el cabell de "cool aid" de maduixa ni es col.loqués els cabells de forma milimètricament estudiada per a poder cobrir completament l'expressió, i així poder mostrar el somriure de boig marca de la casa. I sobretot, sobretot...que ningú llegís les seves cartes d'amor a la seva piscis, i que ningú especulés sobre el futur de la Frances...

Però ja era massa tard. Ara volien pensar com ell. Ara volien el seu passat, el seu present i el seu futur. Ara volien ocupar casa seva, reposar al seu racó amagat de l'armari, escriure frases copiades a les seves parets, repetir altivament i amb les mans contra el pit les seves mentides...No! No ho podia permetre!

Així que faria tot el que ells volguessin. Tot allò que havien planificat per a ell. Fins i tot allò del que no n'eren conscients. Allò que comportava ser el seu ídol.

Se'n aniria. Per fi, al seu món. I allà no hi hauria manera de saber que tothom el recordava, i que tothom el continuava imitant. Descans, per fi. Oh sí, descans.

Oh! I per fi podria comprovar la seva teoria sobre que Déu era gay!