Conferència: Les flames de l'amor...

Bones tardes,hem presentaré de manera formal,em dic: Mariona Piqué. Sabeu una cosa? El tema del que tractarem en aquesta conferencia…no es tractable en aquesta mena d'actes públics, no es ni el lloc ni som la persona adequada per xerrar-vos a vosaltres, universitaris, de l'amor i les relacions entre les persones…si d'acord som psicòloga…però.. cada persona es un mon…cada amor es un univers en el que a mi m'agrada perdrem , perquè que em diríeu vosaltres de un mon sense amor? Que seria? Un cúmul de persones gelades que ni sentirien ni s'encisarien amb el mínim contacte amb la pell de la gent estimada, no sabrien que es sentir la calidesa de rebre una mirada de la persona que esperes tots els dies a que et dediqui una. Responeu-me vosaltres si això no seria viure a un lloc on en vers de persones caminant pel carrer i haguessin ànimes , esperits tristos, buits sense res a al que posar-hi un somriure. Aleshores això que ara us diré us sonarà a conte xines... però jo veig a la distancia mes llunyana quan una persona te un niu de papallones vivent a l'estómac...i no per el que es sol dir de que els ulls li brillen ni res d'això, sinó que jo lis veig damunt el cap una petita flama, totes les persones en tenen una, si es de color vermell vol dir que aquell noi o noia duria una pancarta penjada dient que esta enamorat, perquè hi esta orgullós, correspost i feliç. El segon cas es quan la flama es de color blau,en aquest cas aquesta persona enveja a la de color vermell perquè ella viu de l'esperança que dona l‘amor, o cridaria desde el pic mes alt de L'Empordà , repartiria pamflets dient que estima, estaria abonada a un somriure per minut, però no pot...
Perquè sap que ni fent mil pancartes aconseguiria allò que ànsia. Així que canvia cridar-ho desde la mes alta muntanya a escriure-ho de amagat a un petit diari, de abonar-se al somriure per minut a la llàgrima per segon. Segur que penseu que això es lo pitjor que pot passar, doncs no perquè el tercer cas es el mes insòlit, en aquest la flama es de color blanc i vol dir que la persona ni estima, ni enyora, ni riu, ni plora ni s'encisa ni sent ni pateix. Simplement viu de la manera menys trista possible perquè no te ideals ni metes. Jo personalment prefereixo cent vegades mes el segon cas que aquest, al de la flama blava es el mes intens, d'acord que es pot sofrir però t'emociona qualsevol cosa per mínima que sigui que la gent a la que estimes et demostri precisament això, que t'estima. I creieu-me quan us dic que hi ha mes persones del que penseu vivent dins una flama blanca. Bé suposo que era tot el que volia explicar-vos se que no esperàveu la historia de les flames però poso la ma al foc a que al sortir d'aquest auditori sabreu en quins dels casos esteu i si sou el cas vermell us felicito desde el fons del meu cor, si esteu al cas blau us don molta força i us dic que tot esforç te un reconeixement i si desgraciadament viviu al cas blanc...intenteu trobar algú amb qui mesclar els colors, i així aleshores una flameta taronja et donarà la xispa de vida que necessites. Moltes gracies.