COMPÀS BINARI

Blau lleu de mar acaronat en un extrem de la platja. La lluna plena i mig suspesa en un altre blau encara més blanquinós que l'anterior. El tronc llescat de la palmera cordant, amb el concurs de les seves branques i el fil de l'horitzó, el dilatat i breu revolt d'un arc per on justament començava a fer-se present la nit...

Vet aquí que la bellesa actua sempre per sorpresa i sobre un fons de regularitat, trencant-la però, aquesta regularitat, i esmicolant també aquell fons. Sorprèn tant, que per uns instants et submergeix en una certa passivitat. Sí, passivitat, quietud. Per uns instants el cor és aturat; i sense alè, la respiració. Això ocorre en el primer temps d'aquest compàs binari que em sembla que comporta la subtil activitat de la bellesa.
En el seu moviment cap el temps dèbil, hi ha un silenci exercint de contratemps, d'embranzida vers el pensament i l'emoció. Desig de tornar al lloc dels fets per verificar que la intuïció d'un increscendo és correspós per la realitat fugissera. I un cop verificada la correspondència: entrada de ple en el temps dèbil, el del repòs d'una suau commoció. No que reposi la commoció, sinó que el segon temps del compàs s'endinsa a manera de platja vers el seu propi fons, per formar el continent on onegen, suaus, les emocions que fan que els porus de la pell siguin l'equivalent exacte dels granets de sorra d'aquesta platja que s'exten entre l'obscur Ahir i l'insondable Demà.