COMENÇAR DE ZERO

COMENÇAR DE ZERO

Haviem quedat de conèixen’s aquella tarda...
Era una tarda d’estiu... ja fa tres anys casi
Però m’enrecordo perfectament!
Era una tarda o de juliol o d’agost...
Potser més aviat de juliol.
Venies amb tren... et vaig venir a esperar...
I les cames recordo que em tremolaven
Anant cap a l’estació.
No sabia on ficar-me... ni el què estava fent.
I tant sols per un moment, un sol moment!!
Em penedia d’haver quedat... i vaig estar
A punt de marxar... girar cua...
però ja era allà, i alguna cosa, com un iman
em deia que no marxés
i em tenia ben enganxada al terra.
I vaig mirar per què ja era hora i
no veia ningú que poguessis ser tu...
Vaig pensar en marxar, que no hauries vingut
Em vaig girar... i de cop em van cridar.
Em vaig posar encara més nerviosa!
Només podies ser tu.. i allà estaves...
Somrient, encantador... però per mi encara
Un desconnegut... simpàtic però res més.
I vam passar la tarda amunt i avall...
Primer vam anar a un bar...
Vam parlar i parlar...
Ens vam deixar les idees clares des d’un principi.
I de mica en mica la calma amb què venies
(o a mi em feia l’efecte que venies així, calmat)
se’m va anar encomanant i ja no et veia un extrany.
Després vam anar a caminar...
Vaig tenir la sensació que no volies marxar...
Però va arribar el moment...
I tot i que no va ser cruel... després
Vindrien molts adéus que ho serien.
I un altre cop vam tornar a quedar
Aquest cop a casa teva... i els nervis...
Tornaven a fer acte de presència.
Aquest cop si, completament nerviosa...
Però tu em vas saber calmar...
Un sopar... una peli...
I després recordo... carícies... i petons...
En aquell pis que ja no tens però que
Recordo especialment...
I aquell sofà que tampoc hi és... aquell lloc, el nostre... on ens vam besar per 1era vegada...
I seria especial.
Després els anys han anat passant... però
Sempre ens hem seguit trobant fos allà
On tenim un mòn per nosaltres sols,
Ben màgic… o aquí voltant
I caminant sense parar…
I parlant de tot I tothom.
I penso en què hagués passat si haguès marxat
I no ens haguessim connegut...
Aquest mòn no hauria existit
No hauria sentit res del que tu m’has fet sentir
Ni m’hauria sentit especial...
Ni hauria sentit... què és el deixar de ser
Una nena... una adolescent...
Per passar a ser una dona...
I ser-ho per què tu m’has fet qui sóc
I has fet crèixer la nena petita...
Que es va tornar dona de cop en una sola nit.
O no... potser... segueix senthi...
Però cada nit que passem junts
la nena petita torna a desaparèixer,
La que tenia por de conèixe’t.
I si hagués marxat què hauria pasat?
Res del que escric existiria.
I ni hauria sentit... que si he
d’aprendre de la vida... ho vull fer amb tu.
Caminant agafats de la mà....
Sense perdre ni un moment...
Sigui voltant amunt i avall...
Estant tranquils en un bar
O on sigui.
La “colometa” espera per poder volar
Ben alt, ben amunt i fer-ho amb tu
I tindrà paciència… la que faci falta.
Per què tornin altre cop les carícies
Els petons abraçades...
Encara que en un pis diferent
Que ja no és el del primer cop
Però la màgia no hi ha desaparegut.
I no em fan falta ni diamants, ni corones,
Ni rams de flors continuaments ni regals...
No no fa falta per què el millor regal,
El millor que em podien donar
Ja m’ho dones tu cada cop que ens trobem.
Bé... de fet ets tu.
No marxis... i perdona’m per haver dubtat...
No em penediré mai d’haver-me quedat
I ni tampoc de cada cop que hem quedat
Ni que fos per veure’ns o parlar.
Per què quedar-me... prescisament...
Ha estat la decisió més important
I la més encertada que he pres en la vida.