ORENETES

Encara no m’ho puc creure. A vegades penso que és un somni, que d’un moment o altre em despertaré, però sé que no passarà mai. He intentat més de mil vegades pessigar-me per comprovar que és un somni, i així poder despertar-me, però amb les maleïdes plomes no puc pessigar-me.
Tot va passar en el que havia estat un dia normal com qualsevol altre. Després de l’avorrida feina de l’oficina, vaig decidir anar al club aeronàutic i volar una estona abans de tornar a casa. Però va passar una cosa inesperada; mentre sobrevolava el Cap de Creus, vaig començar a sentir unes fiblades al cervell, seguides per un dolor molt intens a l’estòmac i als pulmons; vaig marejar-me i de sobte vaig començar a veure com tot s’engrandia al meu voltant, mentre sentia una sensació extranya, com si em reduís, i em va semblar que la pell se m’anava tornant cada cop més lleugera, que els dits se m’enganxaven. I no em vaig adonar que mentre passava això perdia el control de l’ultra-lleuger i que aquest s’estavellava, i que jo m’estava transformant en una oreneta.
Ara, cinc anys després, encara sense saber com em va passar, formo part d’un grup d’unes set o vuit orenetes, i estic aparellat amb la Silvia, una oreneta que abans també havia estat humana i a qui li va passar el mateix que jo. Tot i que em va costar acceptar-ho, al cap de poc vaig poder adonar-me que, tant mateix, no està tant malament això de ser una oreneta.