CITA A CEGUES

Temps era temps, i en deu de fer força, quan encara no ens havien fascinat els mòbils, ni les xarxes socials, si més no al nostre avançat país, els agosarats que volien ampliar el cercle de les seves relacions i fer noves coneixences, s’ho havien de treballar, havien de picar pedra, molta pedra i moltes tecles. Existien maneres, és clar, una d’elles era la d’inserir un anunci a la premsa o contestar-lo. Vaig escollir aquesta, i no va tardar a respondre’m.
Era metge, necessitava trencar la rutina de la seva feina i posar distància amb els professionals que l’acompanyaven cada dia. La cita fou en una cafeteria de la plaça de Catalunya; m’esperaria a l’interior i sobre la taula hi tindria “La Vanguardia” del dia; molt original, començàvem bé, del clavell vermell al trau no me’n parlà.
Arribà el dia. M’havia arreglat amb un cert nerviosisme i amb més cura del que solia fer, era la meva primera cita d’aquestes característiques i, naturalment, volia quedar bé.
Des de la porta estant el vaig veure, a ell, al diari i al vestit marró. El detesto aquest color. Al primer cop d’ull m’hagués escapolit cap a la sortida, però ja era massa tard; també ell m’havia descobert a mi i a la meva bossa i sabates vermelles, els meus referents.
Vam iniciar la conversa, convencional, davant d’un “bitter” sense alcohol, amb un aperitiu de patates i olives; jo prefereixo el Campari, per suposat, però s’havia avançat en fer la comanda, tanmateix, original.
Xerràrem, un parlar per parlar, sense desviar-nos del convencionalisme establert, del qual no sabia com desfer-me’n o modificar-lo. Mentre, observava les seves dents i mans, grogues a causa de la nicotina –i a més, fumador!- i els platets de les olives i patates que, sortosament, anàvem liquidant. Justament, esperava que féssim via de tot plegat com a senyal de tret de sortida, o millor dit, d’escapada; intuïa que s’apropava el final i no m’equivocava.
M’acompanyà fins la parada del bus, tot un detall. Pel camí se’m va acudir comentar una pel·lícula i l’espectacle de El Molino, no va respondre perquè arribava el meu 54, però s’acomiadà dient-me que “era molt maca però massa digne”. Encara ara, em pregunto què caram pensava o què voldria dir-me amb allò de massa digne.
Com que aquella primera cita m’havia deixat tan mal gust de boca i per tal que s’acomplís allò de què l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, en vaig propiciar una segona de cita a cegues, amb una persona diferent, és clar.
Per curar-me en salut aquest cop vaig demanar la complicitat d’una amiga. El lloc l’havia triat jo; era acollidor i s’hi podia parlar i escoltar, ballar inclús, amb la música de piano en directe.
La meva amiga entraria sola, vestida amb una jaqueta estampada i buscaria una taula propera a la petita pista on, probablement, ja hi fóra ell assegut, vestit segons el convingut. Quan ella ja estigués acomodada, entraria jo, discretament, i de cara a la seva taula clissaria el panorama. Cas d’interessar-me, com així fou, em trauria el mocador de la butxaca i fingiria mocar-me o treure’m quelcom de la cara.
I ho vaig fer tal com havíem acordat. Ells parlaven animadament, com si es coneguessin de tota la vida; jo els contemplava bocabadada, amb una certa sorpresa que no podia entendre. Aviat, però, la sorpresa es convertí en recel quan vaig començar a treure’m ostentosament el mocador de la butxaca i a tocar-me el nas. Ella em mirava de reüll tot fent-se la desentesa però la conversa no s’aturava. I, mentrestant, jo vinga a tocar-me el nas i a mocar-me fins que vaig pensar que ja el tindria vermell, el nas, i que allà hi havia marro, succeïa quelcom d’imprevisible que s’havia escapat del meu control.
Al cap, tan sols, d’un parell de mesos, vam anar de casament i no pas al meu, al nostre. El qui ara és un bon i entranyable amic, també havia acudit a la cita d’amagatotis, per si de cas. Els dos, molt astuts i il·luminats havíem tingut la mateixa i brillant idea: d’entrada ens substituiria algú de confiança i, després, ja veuríem.
I tant que ho vam veure!, quedant-nos amb un bon pam de nas. Un nas vermell que tot i així va encantar al qui havien substituït.
Ara, ni ell ni jo ens passem de llestos, admetem simplement les nostres afinitats. Fer trampes en el joc no s’hi val quan t`hi jugues el destí.