Carta privadament pública

Em sembla que m'estic tornant boja Arantxa!! Com que no podem arribar mai a quedar... T'ho escric...!

Estic tornant a caure, estic tornant a fer les coses sense ganes, per inèrcia, i una altra vegada, vull fer que acabi però tampoc faig res per evitar tot això... I no entenc res, no entenc perquè, ni des de quan. Res de res! :S Arantxa tinc por!

No vull tornar a acomodar-me en això. He tornat a la rutina d'acceptar aquesta situació, a pensar que per sempre serà igual. I aquesta vegada no hi ha res que em faci pensar el contrari (tot l'any passat quan tenia aquests pensaments, em sobreposava i els treia del cap, o més ben dit, els canviava de banda)...

Però ja no he pogut més, suposo, ja no he pogut tornar a fer-me creure que (sigui el que sigui), ja ho tenia superat. Us ho havia fet ben creure a tots ehh..(en el tots també m'hi compto jo).

Tinc por que aquest cop sigui etern de veritat, suposo que m'entens.

Arantxa diga'm alguna cosa! Avui dilluns, al despertar-me he decidit que no em venia de gust anar a l'insti, i no hi he anat, he fet creure que em feia mal la panxa, i ja està, i no és la primera vegada que ho faig... I cada vegada que ho he fet, m'he sentit pitjor, però no se què és el que m'empeny a fer-ho. Em dic que no ho faré mai més, MAI MÉS... Però hi torno!! No hi ha res més gilipolles, no?

La gent per fora em diu que sempre estic contenta, que sóc feliç, poden arribar a pensar, potser que sóc forta, o que res m'afecta i no se perquè, ja m'està bé que ho pensin, quan la gent descobreix la debilitat dels altres, es quan poden atacar... Que ja sé que ningú m'ataca, però mira, les debilitats em fan por, que tampoc me n'haurien de fer, però que vols fer-hi, si ja no entenc res de res??!!

Si fins i tot em fa cosa dir tot als meus amics, tant els de Madrid, com els d'aquí...

Suposo que em fa vergonya (o ves a saber què) que vegin que no sóc com ells pensen. Que ja sé què és una burrada com una catedral...

Però ja et dic que no entenc res del que sóc jo ara mateixa en aquest precís instant...

La veritat és que no sé ni si t'arribaré a donar això, m'he de decidir...

Si decideixo que sí, ja està, ja ho saps tot. I si decideixo que no, no té sentit que segueixi escrivint.

Un petó.

Mar

P.S: -GRÀCIES-