Carta a G.

Estimat G,

Et recordo. Ha passat tot un any i a vegades, penso en tu. Recordo el dia que ens van presentar. Vas arribar a casa meva, amb un somriure, i vas quedar-te a sopar. Aquell dia també va venir la persona que més ha cuidat de tu aquí, va venir E. Passat un temps, vas atrevir-te a venir tu sol. Detallista com cap altre, sempre em portaves alguna cosa, un regal cada cop que ens vèiem. Això no m'agradava gaire, mai deixaves que jo et donés res.
Quasi podria contar-les, només ens vam veure quatre cops.
I fixa't, et recordo.
Em queies bé. Llàstima que fossis d'un altre lloc, massa llunyà i no poguéssim entendre'ns. Una veritable llàstima. Però crec que si t'hagués conegut més, haguéssim congeniat. Eres divertit. La meva família va dir-me que no et deixés escapar. Potser va ser això el que va condicionar-me per actuar d'un mode tan rebel. Sí, van condicionar els meus sentiments cap a tu, però també va ser culpa meva.
No et coneixia. I crec que anaves massa ràpid. Massa ràpid per a mi. La segona vegada, ja vas agafar-me de la mà amb un somriure radiant. Em dèien que eres guapo. No vaig fixar-me en aquest detall, la veritat, no em vas agradar pel teu físic.
I quan vas entrellaçar les nostres mans, no vaig poder fer més que somriure tímidament. No volia ferir-te. No em vas robar cap petó, no et va donar temps, però estic segura que si t'hagués vist una vegada més ho haguessis intentat. Llavors, no sé que hauria passat, no hagués sabut reaccionar. Potser m'hagués adonat que m'havia enamorat de tu, o potser no hagués volgut tornar-te a veure.
Però,era una llàstima.
Jo no t'estimava.
Potser si ho hagués intentat, hagués pogut estimar-te; potser si hagués tingut més temps, t'hauria estimat de veritat. Però no et vaig voler llavors, i tampoc et vull ara. Simplement, et recordo. T'estranyo. T'enyoro. Et tinc afecte. Però no t'estimo. Gens.
I després, va venir el teu segon pare, E, i em va dir que t'havies marxat. Vas anar-te sense dir-me res. No vas acomiadar-te de mi.
Ah... però no em vas fer mal. No. Tot i què vaig sentir-me decepcionada. No vaig sentir tristesa, però ara la tinc. Molta. Tornaria enrere i aniria a buscar-te per a acomiadar-me de tu. I... m'agradaria saber què és de la teva vida ara. On estàs i com et van les coses.
Benvolgut G, penses en mi? Jo si. Penso en tu més del que pensava quan estava amb tu, quan estaves aquí. I sé que mai llegiràs això, però no m'importa. Potser mai tornarem a veure'ns, estàs massa lluny . Però vull escriure't aquesta carta per a no oblidar-te. Perquè no vull oblidar-me de tu. Vas ser un gairebé amor d'estiu.
I ara...Què m'ha quedat de tu? Només una trista foto. Vaig llençar totes les altres que ens vam fer, però vaig guardar una. Estàs tu sol. Somrius. Sí, estàs maco. Sí que eres alt... Què més m'ha quedat de tu? El teu número de mòbil. No l'he esborrat encara. Segurament no és el teu ja, segurament ho has canviat. Però sí, tinc la teva foto i el teu mòbil. I em queda el teu record. "Què curt és l'amor i què llarg és l'oblit" es diu. Però en aquest cas, no va haver amor. Però si hi ha oblit. Hi ha oblit perquè hi ha record. Però si no és amor el que jo sento... Per què quan penso en tu, noto com papallones volant en l'estómac? No ho sé. Però no pot ser amor, perquè si això és amor...no vull que sigui així. Vull més passió. Vull altre sentiment més fort del que jo sento per tu. Encara no sé perquè et recordo, però ho faig. I, si pogués, m'agradaria tornar a trobar-me amb tu.
Per què no tornes? Potser aquesta vegada seria diferent... potser solament estic confosa... no sé. Vull que sàpigues que no tinc intenció d'oblidar-te, vas ser massa fugaç a la meva vida per a poder oblidar-me....
T'estranyo.
T'espero.
T'esperaré, però no gaire. No esperaré tota la vida per tu. Sé que no tornaré a veure't, ho sé. Però em dóna igual.
Segueixo estranya'n-te.


No t'oblidis de mi.
Mai.