Camí sense retorn

Les llums tentinegen el xiulet ensordidor del tren omple l’estació, les portes es tanquen i els dolços somnis s’amaguen rere l’horitzó. El cor alegre i decidit viatja compungit i reticent dins l’escenari on representa una nova escena de la seva vida. La felicitat resta perduda entre l’immens pensament que s’endu el vent; i mentre la decepció i la impotència es fan els seus companys de ruta, un tètric túnel enfosqueix els vidres entelats, la llum d’emergència retalla els rostres en la nit i el jove somriure a volat rere un núvol de desig.
Segons, minuts, hores...l’eternitat. Busco il•lusió...s’ha exhaurit. EL deliri arriba i el temps ha robat preciosos instants del record. Cau una maleta, la maleta del món; s’esquinça i amb ella s’esquinça el món ideal, el món del somni...el meu interior. Les esperances, les creences, els ideals, els valors... uns sens fi de paraules que ja no em fan por. No obstant dubto, tremolo al caminar, tant de bo poguéssim arribar.
...Però no, és un camí sense retorn, una via sense nom, una vida sense rumb, una paisatge mancat de color. Verd, blau, taronja i vermell, groc, porpra i rogent...colors, sentits, tactes i olors, gustos llàgrimes i sensacions. Tot minva, tot es trenca, tot es corromp i s’esvaeix; només l’ànima, només el cor, només l’esperit de l’enyorança envolta el meu interior.