Cal Dos

Als de casa sempre ens han anomenat els de “Cal Dos”. Vaja sempre, mínim des del besavi del meu besavi. Aquest sobrenom ens ve donat per la descendència que tenien els hereus, sempre eren dos nois. I cada un d’ells tindria una particularitat que marcaria i definiria el seu futur. L’un sempre seria l’hereu, qui engrandiria la fortuna familiar. L’altre seria l’ovella negra, qui empetitiria el patrimoni. I aquesta distinció no venia determinada mai per l’ordre de naixement.

A casa, tot al contrari que a la resta de territori conegut, no era hereu el primogènit. Era la sort, els déus o el bon o mal judici del progenitor, qui ho determinava. Amb l’adolescència, els de “Cal Dos”, a part dels canvis físics i psicològics de l’edat, desenvolupem els trets característics d’hereu o d’ovella negra. L’hereu sempre tenia tendència a ser una persona d’ordre, el seu clar, i el seu germà, es caracteritzava per tenir poca tolerància a l’autoritat, dels altres clar.
Amb els anys, hi ha hagut hereus amb trets d’hereu, i hereus amb trets d’ovella negra, però van conservar un cert estatus i un patrimoni que els permetia viure de renda.

Amb l’avi va començar el declivi. Tot i ser un hereu amb trets d’hereu, va comportar-se en certs aspectes com ovella negra. El punt àlgid va ser la tria del pare, del meu pare, hereu, tot i tenir uns trets molt marcats d’ovella negra. Tant es així, que va trencar la tradició dels de “Cal Dos”; només va tenir un fill, jo. Amb l’adolescència vaig prendre una determinació, els primers anys seria hereu, els darrers seria ovella negra. Ara, amb l’experiència, ho hauria d’haver fet al revés, i hauria mantingut el malnom igual.