"Bon dia" Bona nit

"Bon dia", em diu. Jo la miro de fit a fit, de bat a bat, i sento que els segons se m'escapen com sorra entre els dits mentre penso qué dir. Al final aconsegueixo reunir un parell de grams de valor i murmurar un "Bon dia" que naufraga en el soroll de l'ambient com un vaixel de paper en una tempesta. Intento pensar quina hora és per distreure'm, o per tenir algo al cap que no siguin els teus ulls perseguint als meus. Ni tan sols arribo a recordar si és matí o tarda.
Em dius algo, però les paraules surten de la teva boca a milers de kilómetres per hora i em colpejen,una vegada i una altra, fins deixar-me sord. Tot és un mar de llums i trons curiosament aguts que em recorden al timbre de la teva veu. Tot gira, res té sentit.
Fins que em toques. No ha estat fàcil, ho sé perqué jo també veig la paret de gel que s'ha aixecat entre nosaltres, però tot i així ho has fet. El frec de la teva pell amb la meva, o encara menys, la calor que desprenen les teves mans tan a prop de les puntes dels meus dits, fa que tot el meu cos s'estremeixi, es remogui amb una magnitud de 9.8 sobre l'escala de Richter. I tot cau a trossos: maleta, gel, i fins i tot el teu barret se'n fan bocins de no-res que s'estavellen contra el terra sense fer soroll, mentre plouen dies i nits, tots dos plens de hores de tu, i minuts de tu, i segons de tu. Et veig emprenyada, trista, plorant per ràbia o vergonya felicitat, després d'abraçar-te jo i somriure tu, amb aquesta boca de la que brollen meravelles, amb paraules o sense.

Passen els minuts i tu i jo seguim aquí plantats, sense saber ben bé qué dir ni que fer. És curiós com un sempre está gemegant pel tepms que li falta, i quan finalment el té a les mans, no sap qué fer amb ells, i en un accident premeditat el deixa caure, potser buscant una excusa per seguir plorant. Igual que la meva mà buscava la maleta, ja sense fiar-se d'uns ulls entelats. "Va sent hora..." Tanco els ulls i m'imagino que res no és cert. Que no estic aquí, ni tu has vingut. Els dos em marxat tant lluny l'un de l'altre en la nostra ment que no estem ni remotament a prop de coneixe'ns, i per això res del que ha passat passarà. I jo no sóc el covard que fot el camp sense tenir valor per mirar-te a la cara i dir-te adéu. Però tot és cert. I jo miro a terra i li dic adéu al terra, confiant que algun dia tornis al mateix lloc, sota un cel semblant, i llegeixis les paraules que allí escric per a tu, amb la tinta invisible dels silencis.

Jo marxo. Sento que els talons se'm fonen a cada pas i no em permeten caminar, però ja no sóc jo qui decideix. Les cames es mouen soles. Tot es mou sol i no em permet decidir. I per això decideixo marxar. Superficialment sé que vull que m'oblidis, que el vent i l'aigua salada netejin les ferides que et deixo obertes, fins que no siguin res més que cicatrius que no trigaràs a passar per alt. Al fons, en canvi, a la part profunda i fosca de mi mateix que tant intento matar, sé que vull que el meu cor cremi al teu pit fins fer mal, perqué les meves nits en vela, imaginant que et veig i et faig l'amor una i altra vegada, no siguin en va. Vull que ploris mentre em mires marxar per la nit fosca de falsos sols i vidres trencats. Vull que em trobis a faltar al teu costat tant com jo em trobo a faltar al meu interior, ara que m'he quedat amb tu mentre em veig marxar.