Trobar-te a faltar

Tres. O potser quatre. Al menys tres. Si em faltés alguna d’aquestes tres noies, ja no em sentiria complert. Aquest és el forat que has deixat en mi, i necessito com a mínim tres noies per suplir tot el que podia fer amb tu. Jo t’he deixat, i no me’n penedeixo pas d’haver-ho fet, però no havia pensat mai que notaria tant la diferència. La diferència entre la meva vida amb tu i sense tu. Ara t’he de donar la raó, quan em deies que no trobaria cap altra com tu. Com sempre, tenies raó.
Paula vindria a ser el que podríem anomenar “la tendresa”. I Maria la passió. I quan vull xerrar, quan vull tenir una conversa de veritat sobre coses sense importància, només puc parlar amb la Claudia. Així, jo no tinc relacions sexuals complertes, només dues meitats a temps diferents que em fan sentir bé per separat. Paula és dolça, molt dolça, amb les mans gentils i suaus, que busquen acaronar la pell. Maria és apassionada, i més aviat em busca les pessigolles. El problema rau en que cap de les dues sap fer el que fa l’altra. Amb Paula faig l’amor, tendrament, amb totes les lletres. Ens abracem a consciència i ens estimem profundament, amb mirades de coneixença, amb gestos confiats però curosos. Com qui fa un gerro al torno, amb molta cura de que un dit mal col·locat, un moviment que surt que desentona ho pot espatllar tot. Això no vol dir que estigui tot planejat. Tot és improvisació, però amb regles d’harmonia. Quan li llepo els pits, quan em clava les ungles amb la força justa, quan em passa els dits per la nuca seguint una línia imaginària perfectament dibuixada, estem creant una obra d’art que ha de ser bella, que és bella i fa goig. Quan la penetro i ella respon aixecant els malucs i la panxa, és una dansa que segueix el ritme pas per pas, però sempre nova i imprevista. Quan els dos hem ejaculat, encara ens abracem, surto de dins seu i ella reposa el cap dòcilment al meu pit, o deix que jo ho faci amb el seu. Ens fem petons terriblement dolços, terriblement mansos, d’aquests que es podrien exposar a qualsevol lloc de la ciutat, fins i tot en restaurants infantils.

Amb la Maria sempre hi ha un joc, com una mena d’interpretació abans de follar. Una situació inventada que, si surt bé, ha de abocar-nos al sexe sense que nosaltres el busquem a ell, sense una iniciativa clara. I ella no sap el que és la tendresa. A vegades crec que per ella tot el que fem és un joc. El joc de no deixar-se abraçar, de no deixar-se fer petons però d’arrencar-me la pell a mossegades. Quan ho fem, sembla que s’oblidi del món, de qui és, de qui sóc jo. Juguem a temptar-nos i deixar-nos en vil a l’últim segon, per tornar a provocar-nos. Busquem manipular-nos l’un a l’altre, en un joc en que tots dos guanyem i perdem, perquè tots dos sabem què ens agrada i que ens fa sospirar d’excitació. Quan un dels tots, o tots dos a vegades, ens sentim desbordats pel desig, quan el cervell a passat a un segon pla i la sang bullint parla amb els músculs i demana a crits més estimulació, aleshores ens abalancem l’un sobre l’altre, rodolem, ens mosseguem sense control. Nosaltres destruïm. Follem amb un passió que toca la violència, i això es pot prolongar per hores i hores; perdem la noció del temps. Se’ns obliden la fam, la son, el cansament, només existeix el desig boig de fer embogir l’altre, i sempre ho aconseguim. No només la penetro o ens masturbem, també ens cridem, ens insultem, ens clavem les ungles i les dents per tot el cos. No hi ha cap esquema a seguir, no hi ha cap lloc prohibit ni res que no es pugui provar, encara que hagi de ser amb autorització prèvia. S’acaba quan arribem al límit, quan algú embogeix i fica els ulls en blanc i perd completament el control sobre el seu cos. Quan un està en mans de l’altre, tot acaba, el caçador remata la seva presa i de sobte regna la pau. Aquest és el problema, ho entens oi? Quan tu i jo havíem acabat, en uns segons tu passaves de ser la lleona enfurismada, amb els ullals regalimant sang i els ulls desorbitats, a ser Paula, la noia tendra que jo volia abraçar, a qui jo volia dir tota mena d’amors i testimos i a qui jo volia estrènyer la mà, per tornar a la realitat a poc a poc, per tornar a ficar els peus a terra amb prou calma per no fer-me mal. Amb la Maria, la caiguda és de cop i mai tova. Amb la Paula mai m’aixeco gaire del terra, ens enlairem i prou, flotem i ballem, però no arribem ni als núvols ni al Sol ni a les estrelles.

Feliç Sant Jordi. No és la millor carta d’amor que t’han escrit mai, d’això n’estic segur. És la meva manera de dir-te que et trobo a faltar. Encara no crec que fos un error deixar-te, però vull que sàpigues que encara no sé com tapar el forat que abans omplies tu. El que tu feies a la meva vida, el color que li donaves, ara s’ha trencat i el tinc a trossos que no acaben d’encaixar, en part perque mai es donen tots tres a l’hora, i jo he de jugar amb els temps i les meves necessitats per obtenir una petita part del que tu em donaves.

Espero que no t’emprenyis per rebre-la. Ara la passaré per sota de la teva porta, perque la trobis quan et llevis. La propera vegada que em vegis arribar a l’habitació del costat amb una desconeguda, pensa que només t’estic buscant a tu.