Bocins de tu

Un trenc d'alba del mes de juliol
ensenyà els tímids raigs de sol
d'un dia pesarós i buit,
en què cercares l'infinit
per emprendre el teu vol.

Sota una bromada plorosa,
testimoni d'una mort dolorosa,
la teva família era a prop teu
per dir-te en llengua tremolosa
un amarg últim adéu.

Els meus ulls obscens cerquen en l'esglai
bocins de tu que no tornaran mai.
I les llàgrimes que puguin vessar,
cauran en el profund fossar
de l'oblit silenciós de la mar.

Ja vaig suportant la teva partida,
però encara es dol mon cor,
que sent encara la ferida,
d'haver perdut així en aquesta vida
una besàvia que fou un tresor.

Tota una família a l'esquena
vas carregar amb esforços i treballs.
Mercès pels teus humils detalls,
ara ens toca entreveure la carena.

Gràcies per haver-me estimat tant,
per l'amor que al meu cor l'ha fet gran,
per omplir el buit de coneixements
i per omplir l'oblit de sentiments.

La teva terra no t'oblidarà,
vas néixer i has mort en ella.
Des del cel català, ara fent d'estrella,
la teva esplendor la il·luminarà.

Àngela era el teu bell nom:
un nom ple de pau i amor,
un raig de llum, una claror
que esvaïa les penes de tothom.
Un nom que venia de gust escoltar
perquè tu et feies estimar.


La donzella de les nits
venia a trucar a la porta,
però tu, amb un bell somriure,
amb uns ulls mig adormits
i amb una veu clara i forta,
li deies que volies viure.

El teu cos al fossar roman,
però la teva ànima segueix brillant.
I en mirar el cel estrellat,
et noto a la vora del meu costat.

La terra va perdre saviesa,
però el cel va guanyar bellesa.

Ja és hora de dir-te adéu.
Des del cel ens cuidaràs,
tu seràs a prop del teu Déu
i al nostre cor romandràs.


---------
Poema dedicat a la meva besàvia, que fou a la vegada la meva mare, la meva àvia i la meva amiga. Mai t'oblidarem.