Cercador
Banderes al balcó
Un relat de: Marta Eudàimon- Compartir:
Durant aquests mesos d'estiu, a part de realitzar les oportunes activitats de vagueig assistit, m'he aficionat a agafar la bicicleta cap allà la mitjanit i sortir a fer carrers per Barcelona. La nit de l'11 de setembre, per a celebrar la meva excursió número trenta, em vaig proposar fer la Ruta de la Diversitat: començar pel Raval, tombar pel Poble Sec, endinsar-me per la Bordeta, i després començar a pujar, Hostafrancs, Sants, Les Corts, Sarrià i culminar l'expedició al barri de casetes de Pedralbes.
Però no vull parlar aquí dels petits detalls que marquen la subtil diferència entre els habitatges de l'Avinguda de Pedralbes i els de la Rambla del Raval, sinó que el que m'agradaria explicar és una reflexió molt més concreta. Mentre pujava pel Carrer Alcolea, poc abans d'arribar a l'Avinguda Madrid, em vaig adonar que una de les típiques senyeres penjades als balcons estava surcada per uns sospitosos plecs. Més endavant, pujant pel Carrer Galileu, vaig fixar-m'hi millor, i em vaig adonar que totes les banderes que celebraven amb orgull nacional la Diada de Catalunya tenien les mateixes marques de plecs, que delataven quina havia estat la seva probable ubicació durant tot l'any: el calaix de sota de l'armari de la roba.
És aquest l'autèntic sentiment catalanista? ¿Exhibir un símbol patriòtic d'identitat cultural durant un parell de dies, mira quin goig que fa, i en acabat tornar a guardar-lo fins l'any que ve, o fins a Sant Jordi en el millor dels casos? ¿En això han quedat tants segles de passions i de reivindicacions? Jo no sóc pas nacionalista, el meu sentiment català no té cap mena de connotació política ni territorial, però tot i això, no vaig poder evitar sentir tot el tragicòmic pes de la bellesa absurda en contemplar un acte tan gran d'hipocresia col·lectiva. Si el comte Guifré hagués sabut el que en faríem de la seva sang, s'hauria quedat estirat al sofà veient telenovel·les.
Comentaris
-
Un matís[Ofensiu]rialla | 18-09-2006
No vull crear polèmica, però crec que posar la bandera al balcó NO ÉS CAP MODA ni es fa perquè s'ha de fer, o almenys això voldria esperar de la gent que la penja. Si penges la senyera és perquè sents la sang com et bull.
-
ja tens raó, ja.[Ofensiu]peres | 18-09-2006
Ara (reflexiono en veu alta, sense rumiar... ja sé que després me'n penediré), els que fan això de posar la senyera al balcó per la Diada, què n'han de fer, de la bandera, de vegades desproporcionada per a altres usos, la resta de l'any?
I també pot ser que alguns dels que pengen la bandera al balcó tinguin altres senyeres més manejables per a la resta de l'any.
O sigui, potser tens raó en uns casos (que hi ha gent que amb el fet de posar la bandera un cop l'any ja es queda tranquil, i no fa res més), però segurament no en tots els casos, ni en la majoria. Posar la senyera al balcó és un gest, un símbol, i com a tal pot voler dir moltes coses lloables, i també pot voler dir hipocresia, com tu denuncies.
A mi m'agradaria no haver de ser nacionalista, i de fet no poso la bandera al balcó perquè no m'agraden les modes (cap) ni fer les coses "perquè és el que s'ha de fer", però no tinc altre remei que ser nacionalista quan veig com ataquen cada dia el meu país i la meva llengua. Ho fa gent poderosa, molt poderosa i amb molts diners, i com que no sabria defensar-me amb armes, perquè també sóc pacifista, llavors, què haig de fer?: defensar el meu país amb la paraula i denunciar els que l'ataquen. I d'això diuen els diccionaris que se'n diu nacionalisme.
Per mi, els veritables nacionalistes són els imperialistes, els que imposen la seva nació a tot arreu on arriben, sense pensar (o pensant-ho) que en alguns indrets si ells imposen la seva nació i la seva llengua hi ha una altra nació i una altra llengua que no té enlloc més del món on sobreviure. I això, per molt que diguin alguns, no passa a l'inrevés. Si s'arribés a la utopia que a Catalunya només es parlés el català, els espanyols continuarien tenint milions d'indrets al món per parlar la seva llengua i per sentir-se a casa. Aquesta és la gran diferència.
En fi, perdona el rotllo, ja veus que els teus escrits m'inspiren.
