Balldenit

Balldenit


Fa poc que visc a Can Balldenit. És un casalot reformat, però que conserva l’estructura original, en un poblet d’aquells on no hi ha res; ni botiga ni bar i amb la petita església només oberta ocasionalment. En un sospir he fet complicitat amb l’Elsa, una veïna que em conta llegendes interessantíssimes d’una marededéu trobada i desapareguda i descoberta de nou, al cap de cent anys, al mateix indret…  

Una tarda se’m va acudir preguntar d’on venia el nom de la casa, que llueix vora la portalada, en una rajola pintada a mà:

«Sembla que la va fer construir un que de jove havia estat músic en un poble de Girona. Quan una cosa no li venia de gust, remugava: “Això és pitjor que un ball de nit!” Els músics empren un argot propi: Portar barret, significa estar emprenyat; fer el cargol, és espiar, i un ball de nit, vol dir que un afer és molt pesat. Bàsicament, perquè a les festes majors, els balls de gala començaven passada la mitjanit, després d’una diada de processó, ofici, sardanes, concert, ball de tarda, espectacle i per fi, l’inacabable ball de nit.

»I vet aquí que els veïns es van anar oblidant del nom autèntic i li deien Balldenit! El fill fou el Balldenit jove, la noia va quedar com a Balldenita i els néts ja van marxar i van llogar la casa a forasters que hi passen temporades, com ara tu!»

De vegades, un petit canvi d’hàbits t’ensenya el poc que cal per estar bé. Aquí mateix, per exemple, trobes la pau que necessita una ànima si se sent perillosament feble. Et pots enfortir sense gairebé res més que la pròpia voluntat. 

Viure fora del meu entorn, tastar la foscor i el silenci absolut d’una la nit de lluna nova, sentir la cridòria de les bèsties que es comencen a bellugar quan l’albada ni tan sols s’insinua i el fred sec amorosit per l’escalfor del sol potent, no fa desaparèixer la nostàlgia, que viurà amb mi per sempre, però la transforma, embolicant-me suaument, com els enyorats balls de nit i els bons músics que, des de dalt, em miren somrients.