Balcó II

Un relat de: Virginia Fochs

FELIÇ SANT JORDI


A casa meva hi ha una línia. Una línia que creua des del balcó que dóna al carrer fins la finestra que dóna al celobert del darrera. És blanca. Gruixuda. I de nit desapareix. I es converteix en un forat. Però és clar, tampoc tot no funciona així de simple i tot té les seves variacions. La línia la puc veure sempre clarament, sé on és. El forat no sé com és, però sé com s'obre. Puc tancar-lo i obrir-lo amb un cert control. En canvi la línia fa dies que intento desenganxar-la del terra on sembla haver-s'hi adherit per sempre més desesperadament. L'últim tema de conversa amb mi mateixa és aquest, les línies i els forats.

Tu les entens aquestes coses que escrius?, em pregunta la Virginia. I jo que estic quieta davant el vidre del balcó penso que no. Que sí. Que depèn de si és de dia o de nit. Depèn de si veig línies o forats. A vegades em costa molt viure en els paràmetres que em marca el meu inconscient. Demà és Sant Jordi i encara he de comprar una senyera. He seleccionat, amb dificultat, quatre llibres per regalar en un intercanvi de llibres. He cancel·lat un viatge de tres dies. He volgut omplir aquest buit escrivint unes línies en el meu diari. He deixat el diari obert sobre la taula i he anat cap al balcó per perdre la meva mirada sobre el carrer.

Ara visc en un carrer que té nom del poble on encara hi ha un balcó on m'agradaria penjar-hi una senyera i on ja no puc accedir a no ser que em dediqui a obrir forats de nit i a creuar línies de dia. He escrit tres "on" seguits i no estic segura que quedi bé narrativament, però mentre dubto penso que l'on és la clau, el centre de les meves pors i incerteses. I continuo: Visc en un carrer amb el nom del poble on ja no m'atreveixo a viure. Les persones ens consolem sovint amb les coses més estranyes. I em giro per respondre quelcom que la Virginia pugui entendre, que la deixi tranquil·la. I em giro i m'adono que darrera nostra, quan estem davant un balcó, hi ha tota una vida condensada en l'aire d'aquelles parets, una vida que se'ns enganxa a la pell i que ha xuclat totes les vides que hi havia darrera tots els nostres balcons. Xuclat. Orxata.

Virginia, responc, saps que demà és Sant Jordi? Sant Jordi era un cavaller que després de matar el drac per salvar la princesa va tornar a casa seva, va lligar el cavall davant la casa d'adob on vivia i es va posar el pijama. Llavors es va asseure davant la finestra de la cuina i va pensar que, si ja s'hagués inventat, li agradaria prendre's una orxata. Per baixar l'adrenalina, ja m'entens. Però enlloc de l'orxata es va preparar unes herbes que va saborejar lentament mentre pensava en la princesa que li deia adéu des del seu balcó. I mentre somreia pel record es va anar adormint. Durant la nit mentre dormia el record de la princesa es va anar fent més gran, però més dolç i més lleuger. Li hauria agradat quedar-se amb ella però a la vida hi ha coses que no poden ser. I ja està bé així. I quan es va llevar pel matí casa seva semblava molt més gran, la finestra s'havia eixamplat i els contorns de parets i terres havien quedat fins i tot desdibuixats. Hi havia molta llum. Quina sort tenir finestra. Quina sort que la princesa tingués un balcó. Així les seves històries quedarien endreçades cap a dins, sense por de caure al buit. Quina sort poder alleugerir els records. Així de façana endins cadascú pot viure sense pors, tranquil, embolcallats per tots aquells que sempre ens han acompanyat i que no sempre hi podran ser.

Hm. Murmura la Virginia. T'ha quedat una mica amb moralina però te n'has sortit prou bé. I somriu. Gràcies per l'esforç, però si m'haguessis dit que tot s'arregla dormint també ho hagués entès. I que quan comences a veure línies i forats a la teva vida vol dir que necessites descansar. Val. Molt bé. Però gràcies pel conte, eh? Em fa riure pensar en Sant Jordi vestit amb pijama. Això estava bé. I mentre tanca el meu diari per tornar-me'l jo penso en simplificar la història. He vist una fotografia i he pensat en el balcó rera el qual vivia la meva àvia, en la barana que guarda tota la vida que ella em va regalar. I m'he hagut d'inventar una història per suportar el pensament de que un dia el tiraran a terra per construir-ne un de nou. Per això no puc viure al poble que té el nom del carrer des del que ara escric.

El dia que em vaig acomiadar del Passeig Sant Joan 87 vaig endur-me una pedra del terrat. Demà la trauré i la posaré al balcó. Aniré a plaça i compraré la primera orxata de la temporada. Pensaré si compro ja definitivament una senyera. I faré un esforç per escriure millors contes. Ho prometo.




Comentaris

  • Macusssssss[Ofensiu]
    Virginia Fochs | 03-04-2011

    i estimats!!! Estic molt contenta de tornar-vos a trobar aquí!! La veritat és que patia per si havíeu "desaparegut" o bé entrat en estat remot com he estat jo aquest darrer any (!¡). De misteris no gaires, cargols:), de fet més aviat abstractismes que em van donant material per escriure. El millor, però, ara per ara, ha estat reentrar i trobar la vostra acollida abraçada.

    Milpetons virginians:)

  • Vírgins!!![Ofensiu]
    Cargolsalalluna | 03-04-2011

    Què tal?! Aviam, misteris a banda, molt bona tornada! Una de les últimes coses que vaig estar fent l'any passat quan encara publicava coses de forma més constant va ser anar-te a veure a algun dels blocs que tens. Hi havien coses guapes, recordo. Abraçades fortes Virgínia Fochs! Tot i no publicar massa estic sovint pel fòrum fent algun repte. Ens anem llegint.

    Salisalut! :))

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: