Avui, demà i sempre: il·lusió

Per què enganyar-se, els seus sentiments anaven com bojos, tant aviat era l'esperança qui el dominava, com era la il·lusió, això sí, sempre marcat per quelcom més profund, l'obligació.

I és que, tot i ser un home de cap a peus, als seus 16 anys, Pau havia viscut més, que molts d'altres amb uns anys més a les seves espatlles.

Orfe de mare des del mateix moment de la seva arribada en aquest mon, Pau va anar passant de mans a mans. Odiat pel seu pare i, repudiat per tantes madrones com el mateix li havia imposat, es va veure abocat carrer just, acabats de complir els 5 anys.

Tot i això, va tenir sort. Almenys, així ho deia anys després a tots els que volien escoltar la seva historia. Si el seu pare no l'hagués culpabilitzat de la mort de sa mare, mai l'hauria abandonat a la seva sort, i per descomptat, mai hauria conegut a Joana.

Realment, li hauria agradat que hagués estat la seva mare, la de veritat. De totes formes, la considerava com a tal, des del mateix dia en que la va trobar vestida amb un dels seus vestits de colors vius, junt a la portada d'accés al castell.

Des d'aquell dia, mai li va faltar un plat a taula, ni un tou catre on poder dormir, però ell li havia fallat. No hi havia opció, ell, l'afillat de la puta, havia d'abandonar el poble.

No sols no havia defensat a Joana de la fúria assassina del seu pare, sinó que, una vegada morta, va acabar amb la vida del seu progenitor travessant-li el cor amb un el vell ganivet de curtidor que un fidel visitant de Joana li havia regalat uns mesos enrere.

Ara li tocava començar de nou. Després de dos dies de viatge, ja albirava la gran ciutat. Li faltava menys d'un dia de camí i per fi, arribaria a la terra de la seva llibertat, la terra de les oportunitats, Barcelona.

Allà, a la bora de l'immens camp blau, estava segur que aconseguiria un treball, una nova vida, i perquè no, aquell amor que tant desitjava i que fins aquell moment, tant finament l'havia esquivat.