Autobiografia d'un gos

I

Em disculparà el lector per no saber adequar-me a les exigències de la cordialitat humana, acostumats com estem a olorar les parts genitals de l'interlocutor, de la nova amistat, no essent aquesta la forma correcte d'adreçar-se entre humans i, d'altra banda, difícilment podria reproduir una olorada en lletres, em limitaré a presentar-me. Hola benvolgut lector, em dic Sikes. Novament, les diferencies de espècie esdevenen difícils de superar: entre nosaltres no ens posem noms, no ens calen, la individualitat de cadascun es tan forta que els noms no son requerits per a diferenciar-nos. Així, el correcte es dir que els meus amos em deien Sikes. Faré una primera parada, una divagació com en dieu, a aquest respecte. El nom me'l varen posar de forma absolutament espontània i resulta, per a la meva sorpresa posterior, ja passat els anys, que fa referència a un criminal de cert llibre de cert autor anglès de fa uns segles. Quan ho vaig saber vaig sentir certa rancúnia en vers als meus primers amos -com el lector veurà, he tingut una vida moguda- per el fet d'anomenar-me com a un criminal, tot i que sia de ficció. Però amb el temps i coneixent als homes m'he adonat que mai rumien massa les coses que fan i que, el fet de tenir una mascota amb el nom d'un criminal no serà, per desgracia, el zenit de la seva "manca de reflexió" -anava a emprar una altre paraula però no ho crec correcte, tot i que entre vosaltres l'utilitzeu amb força profusió- Feta la divagació sobre el meu nom, passaré, seguint l'ordre lògic, a parlar dels meus primers amos: recordo vagament la meva primera infància, només em venen a la memòria fugaces imatges de la meva mare, una gossa gran i cansada, i dels meus sis germans, fets una bola de cossos peluts cercant amb delit la llet materna. La meva família tal i com l'he dibuixada vivia a l'interior d'una establia de sostre molt baix, de teules foradades per on es col·lava l'aigua els dies de pluja, on només i quedaven dos vells cavalls, reminiscència de l'anterior riquesa del pagès que ens acollia. Si bé no era el cim de la comoditat, estàvem feliços tots plegats, germans i mare, i fèiem trapelleries per entre els immensos i desgastats cossos d'aquells equins. El pageset s'enfurismava amb nosaltres si ens trobava per entre la palla o en el recinte dels cavalls però s'entendria en veure'ns i ens retornava amb la mare. Ell ens portava el menjar diàriament, ell canviava i netejava dues olles velles on hi posava respectivament pinso i aigua. A banda de l'amable vell, jo i la resta de família rebíem les visites de dos nens, potser nets de l'home. Eren aquets, tal com els recordo ara, dos nens preciosos -en termes vostres- de cabell negre, nen i nena, essent el nen, per la seva complexió i delicadesa gairebé igual que la seva germaneta. Sempre ens tractaven amb amor i sense crueltat -qualitat que he descobert en certs homes després, adults i infants, envers animals o individus del seu propi gènere-, jugaven amb nosaltres i la mare somreia veient-nos córrer feliços per els voltants enfangats de l'establia. Sent nosaltres de cabells blancs -potser herència del meu pare, ja que la meva mare era fosca...- els nens ens netejaven després de les corredisses, suposo que com una forma també d'entretenir-se. Fora el nen delicat, de faccions femenines, el que ens va batejar a cadascun, desprès de deliberar amb sa germana. A mi em va tocar Sikes, la resta de germanets també adquiriren noms semblants, procedents de la ficció literària humana, tals com Crusoe, Ivanhoe, Laertes, Dorritt... Mai vaig saber si aquell nen, d'edat tant jove, era tant extraordinari lector o si rebia influencies d'un humà madur. En qualsevol cas, aquell fora el nostre bateig. I quina tristesa que ara em posseeix en recordar als meus germans!! Que fora d'ells, em pregunto? I sí, lector, quelcom va ocórrer perquè la nostra bucòlica infància, amb el tendre avi -Estevet de Cal Ramader era el seu nom, que consti aquí com a mostra de respecte a la seva memòria-, els jovenets i els cavalls vells es veies irreparablement malmesa i ens portés -com a mínim a mi- a una vida de misèria i penúries, a "una vida de gossos" com en dieu. De tots els records d'aquella benaurada època el que tinc més viu en la ment es el d'aquell fatídic dia. Succeeix que jo i els meus germans estàvem destinats a ser gossos d'atura, no només per als ramats de l'avi Estevet sinó per a d'altres persones conegudes d'ell, que no dubto compartirien la seva mateixa disposició afable. No obstant i al nostre destí, que crec hauria estat idíl·lic -córrer per camps verds i mullats, imposant l'ordre entre porugues criatures- quelcom va fer que aquest futur esdevingués impossible. Fora un dia del que coneixeu per Octubre, fred i poc plaent, ni tant sols per a nosaltres que gaudíem ja de pel en abundància. Encara criatures, romaníem fets cabdells els uns contra els altres, protegits tots per el cos gran de la mare i la palla que s'havia disposat al nostre voltant. A fora plovia a dojo i l'aigua començava a vessar per les teules de l'establia, caient en rajolinets sobre els cossos irritats dels cavalls, que remugaven en la seva llengua, probablement maleint el temps. Tots els meus germans dormien, menys jo, que escoltava fascinat els trons i llampecs a fora, com fuetades de Deus humans caient sobre la terra, indolent i resignada. Cada tro m'espantava i em meravellava per el fet de que els meus germans dormissin tant tranquil·lament, uns contra els altres. Entre els forats de les teules vaig veure com el dia -ja de per si fosc- es convertia en nit i els trons il·luminaven els voltants de la casa del pagès i de l'establia. Em vaig quedar absort, contemplant les llums i amb por al cor, finalment va esdevenir la tragèdia: ja es sent un tro, ja els crits del pagès i ja el foc, les flames, les llengües daurades que desafien la pluja amb una força terrible, una explosió -temps desprès vaig saber que era combustible que guardava Estevet per a les seves màquines- Corredisses espantats, la veu de la mare cridant-nos, els cavalls donant cops a les seves portes, furibunds, i per últim un fum que comença a penetrar per l'altra banda de l'establia i que en poca estona esdevé foc temible, que ens amenaça, la meva mare borda, borda i ja no veig als meus germans, només corro per el camp i, amb el cor encongit, em giro després d'uns metres per veure contra el cel negre un munt de flames, la meva llar, i crits. Continuo corrent durant una bona estona, per boscos amenaçadors, entre fulles i branques, entre sorolls d'animals que no coneix-ho, i em perdo, exhaust, caic a la vora d'un arbre immens i, entre llàgrimes, ploro i m'adormo. Malaurat dia i malaurada tempesta que em va separar de tot el que jo estimava! D'ençà vaig sobreviure com relataré.