Autobiografia d'un gos, IV

IV

No recordo els dies que vaig vagarejar per aquella ciutat de formigó, grisa i freda com els gels de Siberià -vaig conèixer un husky fa un temps que em parlava de la seva terra tot sovint-, després de la fugida d'aquella horrible família humana. Però si que em van quedar marcades al cap les sensacions de solitud i desempara, cada nou carrer era un nou lloc ple de objectes i essers fascinants per als meus ulls de cadell: les onades de gent a les voreres, el meu temorós corretejar entre els seus peus, les exhalacions del subsòl, els exercits de coloms disciplinats, els milions de sorolls amenaçant dels milions d'aparells inexplicables, etc. Les primeres trobades amb altres gossos abandonats no foren gaire agradables, alguns es mostraven agressius, acostumats a lluitar per cada tros de menjar, d'altres m'ignoraven i la majoria em mirava amb recel. La gana m'ofegava -per sort la set la podia satisfer a fonts o bassals - fins que vaig descobrir que, a les nits, quan els negocis tancaven, munions d'altres com jo s'abraonaven a certes zones de brossa per engolir el menjar rebutjat o no venut de carnisseries, fruiteries i tendes d'aliments. El primer cop fou un espectacle impressionant, veure a aquell munt de gossos mossegant-se -i en ocasions humans- i lladrant mentre lluitaven per un tros de vedella o del que fos: quan un aconseguia tancar les mandíbules sobre el preuat tresor fugia com un rapinyaire a fruir del seu aliment fora d'ulls envejosos; en ocasions aquest era aturat per altres, l'hi treien el menjar de la pròpia boca o, entre corredisses, fatídicament l'hi queia al terra i era a l'instant recollit amablement per un altre que fugia alhora. Jo em limitava a observar els primers dies i, un cop tots els gossos rodamóns marxaven als seus foscos caus ensumava el camp de batalla en cerca de les restes de les restes. Gracies a aquesta practica, no ho dubto, vaig sobreviure tant de temps entre l'asfalt d'aquella ciutat. Sempre marxava a dormir a parcs, entre matolls, on em sentia segur. Aquesta precària existència es va veure interrompuda per l'aparició d'un munt d'humans interessats en capturar a tot aquell gos sense amo a fi i efecte d'introduir-lo en uns receptacles de dimensions reduïdes -com les presons dels seus delinqüents- en expectació de que siguin recollits per un humà caritatiu o, per als desafortunats, a ser executats "humanitàriament" La primera trobada amb aquests samaritans es produí en una de les meves esperes nocturnes per a rebre aliments: un home gras amb un davantal brutíssim de sang treia caixes plenes de carn a la brossa; els gossos s'amagaven d'ell entre ombres nocturnes, coneixent l'agressivitat de l'home que només semblava estar disposat a que aquella carn anés directament a l'abocador; un cop l'home desapareixia per la porta d'on havia sortit tots els rapinyaires, com hienes, sortien sense fer soroll, sigil·losament, i esperaven al voltant de les caixes una estona a que el carnisser deixes la seva tenda, un cercle de cossos famolencs amb rajolins de saliva verticals; quan finalment s'escoltava la reixa del negoci baixar tot el cercle es llençava entre gran soroll i commoció a les caixes, es mossegaven, alguns es barallaven i aquí i allà un afortunat fugia amb el seu trosset de carn... Fins que tots foren destorbats en la seva desesperada activitat per l'arribada d'un vehicle d'on sortiren tres o quatre homes amb xarxes que, cridant-se entre ells per organitzar els seus moviments, agafaren a uns quants, aquets lladraven i lladraven, tancaven les dents contra la xarxa que els rodejava i bavejaven de fúria. Per sort per a mi jo romania a una bona distancia, com sempre, en espera de que la batalla per la carn arribés a la seva fi. Aquella incursió humana em va mantenir uns dies al meu parc, sense gosar tornar a la carnisseria. Plantejant-me seriosament el que fer -veient als coloms com una opció nutritiva-, vaig decidir marxar de la ciutat, retornar el meu camí cap a enlloc. Sabia que era un camí llarg i feixuc, incert, no obstant, millor que esperar la meva captura o, pitjor, tornar-me com un d'aquells altres gossos salvatges i brutals. El mati del tercer dia desprès de l'arribada dels agents de la gossera municipal, un dia melangiós i fred d'Octubre, quan el meu parc encara romania en silenci i al cel el sol despuntava clarejant les formes dirigí les meves passes incertes cap als boscos del voltant de la ciutat. Sense adonar-me'n havia adquirit el costum de caminar capcot i decaigut, com aquells gossos que havia vist lligats a les gosseres, o altres, vells animals descarnats d'ulls temibles afligits per els anys. I jo només era un cadell llavors!! En la meva estança a la ciutat el meu color de pel blanc va convertir-se en un gris clar a causa del fum i les boires malaltisses de les màquines humanes. Per sort les puces em van deixar en pau, potser fins i tot elles em defugien!

Quina joia en abandonar aquell munt de ferro i ciment habitat per cors cruels!! El camp em va exaltar els sentits i, les olors agradables em van netejar el cap, embafat fins ara pel soroll, les estridents ejaculacions de veu humana i el bordar de les legions famèliques de congèneres. De mica en mica les fàbriques i magatzems que encara tacaven el paisatge van desaparèixer i em vaig trobar en un caminet perdut, entre arbres esquifits i herba alta. No pensava en res, gaudia del moment. I ara arriba el temps de relatar al lector el primer refugi, la primera experiència afable després del meu èxode entre Humans. El caminet acabava i em vaig haver d'endinsar entre l'herba sense veure del tot a on em dirigia, però fruint amb la dolça carícia de la natura que em netejava de les nauseabundes impureses humanes -ja sé, lector, que com a Humà t'ofendran les meves paraules i jo em disculpo i alhora et prego que em comprenguis i que tractis de mirar-me amb ulls empatics- Com deia, rodejat d'un mar de color verd intens avançava sense direcció fins que un lladruc em va destorbar del meu estat d'excelsa i anhelada comunió amb la Natura. Instintivament, després de les meves experiències, vaig buscar refugi i amagatall en un tronc buit. No obstant aquella veu -entengui el lector, es figuratiu- era plena d'alegria i afabilitat, semblava convidar a qui l'escoltes a apropar-se per, així, contemplar el portador de tant immens tresor com es la Felicitat. No obstant, encara una cosa em retenia en la meva desconfiança i en el meu tronc florit i es que, després de cada lladruc, un soroll estrany i per a mi inidentificable semblava respondre. Així, durant una bona estona vaig ser l'oient desconegut d'una conversa entre dos essers que, per sempre, romandran en mi com als meus germans. Les veus s'havien aturat a prop i continuaven amb animada conversa, just darrera de les herbes que em tapaven als interlocutors, el lladruc alegre i aquell soroll poc dolç, aspre, però que alhora incitava a la confiança. De mica en mica em vaig acostumar a aquell grunyit estrany i, la conversa, que girava sobre menjar, em va recordar la meva gana tant de temps sepultada. Finalment vaig treure el cap per entre la vegetació, amb tota la precaució de no destorbar als dos anònims gastrònoms que discutien sobre en quina zona es trobaven les millors maduixes. Quina visió més extravagant!! Allà, davant meu, en un clar de gespa, jeien, un al costat de l'altre, tots dos estirats sota el sol i parlant com a l'aire, amb deixadesa, fruint de la calma de la panxa plena i la digestió. El de l'esquerra, un gossarro gran i negre, que brillava sota l'ocàs que començava a intuir -se, a la seva dreta, també estes tant llarg com era, un garrí extraordinàriament esvelt, d'un color de rosa carnós i brillant, un mig somriure a la cara que deixava veure entre cada interjecció -perquè poca cosa més deia- Durant uns minuts no vaig gosar intervenir però, la placidesa de la visió i dels personatges van derrotar les meves defenses adquirides sota temps durs "Perdó..." vaig dir, el gossarro, encara estirat, va moure el cap en la meva direcció i em va mirar als ulls, uns ulls clars i diàfans, el porc no obstant, no es va moure, semblava començar a adormir-se "A qui tinc el gust de dirigir-me, jove?" La pregunta em va deixar pensatiu, tant de temps no recordava el meu nom que em portava reminiscències doloroses de l'Estevet i la meva família, i dels nens "Sikes" "Sikes!! Quin nom més estrambòtic!" El gos finalment es va aixecar i es va apropar a mi, a fi de no mantenir la seva incomoda posició per a una conversa. Instintivament vaig insinuar una retirada però ell em va interrompre dient-me que no havia de tenir por de dos vells. Després de mirar-me i ensumar, va preguntar-me si tenia gana i jo vaig assentir amb avidesa "Segueix-me" El porc ja roncava, la seva panxa movent-se acompassadament amb la respiració "Disculpa al senyor De Gaulle, sempre l'hi passa el mateix després dels àpats, es dorm indefectiblement, fins i tot si plou i trona i no es sota raser, es tot un tronc vivent" Seguint la negra figura per camins i contrades de bosc varem anar a parar a un petit rierol amagat, soroll del qual ja escoltava des de feia estona on, a una de les bandes, s'exhibien maduixes vermelles i grosses. Jo vaig aturar-me, esperant a que ell em convidés i ell, veient la meva indecisió, va dir després de riure "Quin jove més poruc!! Les maduixes no aniran a la teva boca, endavant!! No te n'estiguis!" Em vaig abraonar, famèlic, a aquell menjar deliciós. Després d'alimentar el meu estomac, em va convidar a ficar-me al rierol, veient la pols que em cobria per tot, no essent la corrent gens forta. Ho vaig fer de gust i, sortint, vaig assecar-me al sol, al costat del senyor De Gaulle, que encara dormia. Miterrand -aquest era el nom del gran gos negre- em va inquirir sobre les meves circumstancies, i jo vaig relatar amb ganes, després de tant temps de solitud forçada, la meva fugida de la llar, l'estança amb l'horrible nen i la posterior supervivència a la ciutat. Ell va assentir sense interrompre'm i se
mblava escoltar-me amb sorpresa "Tant jove, i tant que has passat!! Es una llàstima... Escolta, et proposo un tracte, et trobes entre gossos -i porc- honrats. Aquí on ens veus, De Gaulle i jo també som rodamóns que ens varem trobar fa temps i establirem una aliança que es manté des de fa anys. Pel que fa a mi -i De Gaulle estarà encantat- no em fa res que t'uneixis a nosaltres. La nostra vida es plàcida, sempre intentem evitar les concentracions humanes i, excepte certa persona, la resta dels dies els passem entre la natura. Tampoc et neguitegis, ens movem constantment i tenim refugis arreu així que un cor jove i entusiasmat no haurà de patir per l'avorriment que pot comportar la companyia de dos vells com nosaltres, temperats a la forja de la Vida" A mesura que Miterrand -noms que vaig saber els hi van posar la persona a que havia fet menció- parlava va créixer al meu interior un goig irreprimible: per fi dues animes que m'acollien!! Quan ell esperava la meva resposta i els roncs del porc augmentaven una ombra em va cobrir el pensament i vaig dir que acceptava però que em tenien que ajudar en cert assumpte. El gossarro no va posar cap impediment i ja em convidava a demanar el que fos, així, jo vaig exposar decididament que tenia que tractar de tornar a l'establia de l'Estevet i cercar rastres de la meva malaurada i perduda família. No sabent exactament per on havia fugit i, després d'indicacions vagues, ell em va calmar, dient-me que per el que definia dels meus records de cadell i la fugida en la nit de tempesta podria dirigir-me sense gaire problema. "Però ara, petit Sikes, descansa, t'ho mereixes. Avui dormirem aquí, sota les estrelles (com pots apreciar De Gaulle ja s'ha acomodat), no et preocupis, coneixem la zona així que dorm sense angoixa." Dient allò ell mateix es va estirar a l'herba i el seu cos negre, ja a la foscor nocturna, semblava fondre's en les ombres del bosc. Entre tant peculiars companys, vaig gaudir la meva primera nit sense malsons que em destorbessin.