Autobiografia d'un gos, II

II

¡¡És curiós com les experiències doloroses queden marcades amb foc a la memòria, destronant a les alegres: que no es creguí l'esser humà l'únic posseïdor de la dolorosa capacitat de sofrir moralment i miri a partir d'aquest moment -a partir d'aquesta humil retrospectiva canina- amb uns altres ulls als seus companys quadrúpedes!! De la mateixa manera en què recordo aquell fatídic dia ja relatat i gairebé puc evocar el calor del foc, l'asfixia del fum al sensible nas, el repicar dels cavalls que lluitaven per fugir, la veu de la mare i, després, el bosc, el fred i la pluja, les branques i les espines que semblaven participar de la tragèdia clavant-se a les meves tendres cametes, l'extenuació d'aquell mateix moment. Com deia, de la mateixa manera recordo el despertar posterior al calvari: la tempesta de la nit anterior que em va separar d'allò que més estimava va deixar un cel clar que permetia als raigs de l'astre rei penetrar fins i tot a aquell racó inhòspit i profund de bosc on jo jeia entre malsons. Vaig llevar-me per els sorolls de la vida animal que iniciava la seva jornada i la calor. En principi no em vaig atrevir a abandonar la protecció de l'arbre on havia caigut cansat i em vaig limitar a donar-hi voltes, llepar-me les ferides i mantenir-me atent i poruc de tot el que escoltava: insectes amb els seus sorolls inquietants i sibil·lins, aus estranyes que cridaven allà a les altures i el desconcertant fregar de les fulles que indicaven vides amagades. Durant una bona estona vaig romandre així, fent intents de retornar per el camí que creia em duria a les runes de la meva llar però tornant covardament a l'arbre tant bon punt en que quelcom m'espantava. Seria la por precisament el que em mouria a abandonar el meu estat de neguitejant expectació: quan ja deuria ser el que vosaltres coneixeu com migdia, m'havia vençut una son melancòlica, potser una son que volia impedir que el meu cervell es representes els cruels incidents de la nit anterior i la meva situació desemparada, així, vaig caure en un estat de semi-inconsciència just al raser del mateix arbre protector; els sorolls desconeguts, no obstant, m'impedien dormir-me del tot i les meves orelles seguien cada branqueta trencada o cada crit d'ocell; per últim, un soroll agut em va fer aixecar i, per primera vegada en la meva vida, vaig grunyir instintivament. A pocs metres d'on era un soroll de respiració, forta i densa, que semblava cercar quelcom amb l'olfacte, denotava la presència d'un animal salvatge. Jo, com s'imagina el lector, no tenia cap coneixement de res fora de les quatre parets de l'establia, l'Estevet i els seus nets i els dos cavalls. En conseqüència pot imaginar-se la por que em va deixar corglaçat, petit gosset d'atura com jo era, imaginant-me un monstre fantàstic que se'm volia menjar. Per desgracia, la realitat no era massa allunyada de la fantasia atemorida d'un cadell: primer, d'entre els matolls d'on venien les inspiracions i expiracions tremendes, es van moure lleument les fulles i branquillons per, en uns segons horribles, deixar aparèixer la figura d'un magnífic porc senglar que buscava trufes. El monstre -que es el que era per a mi llavors- ni tan sols va adonar-se del meu cos blanc i pelut, tacat de fang. Va continuar amb fruïció ensumant el terra i raspant-lo amb els terribles ullals. Les ganes de grunyir a aquella bèstia se'm van passar -un dels problemes dels gossos es que grunyim abans de veure el perill, per instint, i, amb tota probabilitat, en moltes ocasions no ho faríem si veiéssim al que estem grunyint- Fos com fos, no recordo quanta estona vaig estar-me palplantat, immòbil per la por, veient a aquell animalot furgant entre matolls i herbes. Si el lector creia que seria el porc senglar el que m'introduiria per primer cop al terror als altres -de qualsevol espècie- no experimentada per mi fins llavors -considero el terror superior a la por, la por es passatgera, el terror et deixa marcat-, s'equivoca. Fóreu vosaltres, oh homes cruels, amb divertiments sàdics creats per les vostres ments que es proclamen Amos de la Natura i la utilitzen com a una joguina, els que em van -emprant expressió vostre- "ficar la por al gos" -o era al cos?-i fins a llavors la prudència i la precaució en el tracte amb vosaltres. L'animal continuava la seva cerca incansable del preuat aliment, com si jo no existís, a la llunyania però, uns sorolls aliens el van destorbar i finalment va alçar el cap. Eren caçadors. Primer les meves orelles van rebre amb entusiasme i esperança el bordar dels gossos -quin error el meu- i esperava trobar-me, si bé no amb la mare i els germans, potser amb altres gossos que m'acollirien i em dirigirien a ells lladrant amablement. El porc senglar semblava començar a créixer en nerviosisme però no es movia. Actuava, ara que i reflexiono, com jo davant d'ell. El soroll dels gossos s'apropava ràpidament i, en un instant, una munió d'esveltes i atlètiques figures, furibundes, que no dubto se m'haguessin menjat com caníbals si no tinguessin davant la seva presa natural, van llançar-se en persecució de l'animal. Aquest, primer, va encarar a un dels seus perseguidors i l'hi va fer cridar llastimerament, clavant-li els potents ullals, mentre la resta de gossos el mossegaven i el van fer fugir cap a on van aparèixer. La seva carrera va ser efímera. El soroll d'explosions repetides, que es el que em van fer córrer posseït novament per el terror, probablement van acabar amb la vida d'aquell infortunat. En aquell dia jo no m'imaginava que homes i gossos poguessin arribar a aliar-se de manera tant cruel, per a l'extinció d'altres vides a fi de divertir l'ociositat humana, i el soroll de les escopetes al meu darrere em seria un misteri fins a anys posteriors.

Vaig córrer novament, sense direcció, indefectiblement allunyant-me de les runes de l'establia, i vaig ser presentat a un nou instrument de tortura creat per les mans dels homes: la carretera. Quina seria la meva sorpresa en veure com el bosc era de sobte tallat per aquella massa d'asfalt, i com augmentaria aquella primera impressió veient aquelles terribles coses passant a tota velocitat -cotxes-. Em vaig marejar: al meu darrera, terribles explosions, gossos des-gossoitzats per a ser instruments en mans dels homes i la meva llar feta cendres; al meu davant, una temible tira grisa per on màquines de metall creuaven amenaçants. En aquell punt no sé que hauria estat de mi si un incident no hagués ocorregut. Potser em va salvar del bosc, la gana i les penúries però em va llençar a un martiri de molt diferent natura i em va dur a conèixer la subtilesa de la natura humana i la seva maldat. Un cotxe va aturar-se, un nen va baixar d'ell. Però ho deixaré per propers capítols, m'esgota rememorar el meu passat: parc en alegries, fèrtil en desgràcies.