Atac d'ofec

El gat esdevenia gra gras gatàs -tal volta pels efectes de l'esterilització- blanquinós entaforat al balcó estret i descuidat. Hi era molt a tothora observant, sovint lànguidament, els felins lliures de la colònia dels camps prou a tocar. N'havia estat, però una bona adopció el privà de pluges bones i dolentes; de cotxes sempre perillosos; de gana més o menys portable; de gossos escandalosos o, pitjor, atacants; de terrenys encara explorables amb amagatalls per descobrir; del zel...també del zel...del zel.

Fixava la vista -i aleshores es mantenia ben immòbil- a certs punts concrets de les rajoles velles que folraven el terra del deteriorat balcó. Apareixien els peixets de plata. Lluïen com llunes amb escates com de diminutes sardines precioses. Els que per volum fessin més goig esdevindrien un mos suculent, almenys mastegable en no passar, la majoria, de ridícules criatures aqueferades cercant vés a saber quines partícules caigudes o perdudes que, identificades a la deriva, endrapaven, aquells minsos organismes plans amb antenes, aquelles minigambetes d'argent. El gros felí els classificava com a aliment diví, se'n delí i delí i no era vici, era plaer, s'autoexcusava si es sentia assassí. No sinonimitzava vici amb plaer perquè era un gat i ignorava quin pes així es treia de sobre. Es pensava que ingerir-los l'ajudaria a desfer l'amor que sentia per la siamesa -qui més aviat se'n ressentia-, aquella moníssima gat de la casa cantonera que, des de que se la mirava embadalit quan ella apareixia a l'ampit de la finestra (i amb esma que ho esperava) va preferir evitar l'encontre visual i sortir a prender el sol o la fresca en una altra que donés al carrer que no coïncidia.El gat es guardà imatges immutables al cor. Sí, ben desades. S'hi submergia, les gaudia algunes estones de no-peixets de plata, les que no estava a l'aguait. L'animal patia pulmonarment. L'aire en la repetida àrea, enrarit, a voltes l'estupiditzava i en comptes de fugir fins a sota la taula del menjador -de fusta de mèlia- per exemple, romania balconejaire etern.

En una cambra dins l'habitacle l'home que havia acollit el gat i que a la seva manera l'estimava (un estil socio-imitat amb restringit compromís afectiu) tampoc no ingressava bé l'oxigen. L'atac d'ofec del gat i de l'home, a l'uníson, aquell dia i a aquella hora, va ser potent. L'animal es sacsejà, el pèl se li esborrifà, s'estufà travessant els buits d'entre els barrots de les baranes. Els ulls color castanya esdevingueren adolorits com li hi haguessin fotut unes castanyes. Els òrgans encarregats de la respiració s'escanyaven, imploraven auxili. Va aconseguir, increïblement, fer uns saltets. El balcó s'ensorrava. Incapaç de suportar el pes felí, s'esquerdà, s'obrí. El gat caigué inhalant un glop de brisa renovada i salvadora, preparada pel destí. Aplanà, en l'aterratge, uns quants formiguers al pati petit de l'entrada. Les muntanyetes-volcà a fer punyetes. Formigues emprenyadetes. El pessigaven i pessigollejaven immergint-se pelatge endins, cosa que acabà de fer-lo revifar. Tornat a la vida s'hagués matat, en descobrir que el seu lloc talaia estava fet malbé per culpa de l'atac d'ofec. Les formigues, va observar, s'estaven afanyant a traginar sorra i més sorra per colgar l'home que sí que havia fet el decés, per colgar-lo amb una muntanyeta no tan muntanyeta ull de volcà per on elles, vencedores, entraven i sortien. L'escurarien abans no es descomposés. No era pas vell. Feia vacances. El camió de les càrniques el tenia al magatzem de les càrniques i l'uniforme de les càrniques, tacat de sang s'esperava al cubell de la roba bruta, desprenent ferum de patiment que, per més que havia de marxar, es mantenia indeleble.

El traspassat, cap a l'altre món, i el fèretre corcant-se esperant. Aquella unifamiliar -irrisòria definició, ell que per força va tornar-se sologàmic- de falsa evocació rural que no netejava massa i havia anat prenent una pàtina color greix beix des que, feia anys, molt abans de ser-hi el gat, una dona de fer feines li deixà les hores penjades a l'estenedor per anar a casar-se al Midi francès amb un peruà, quan es trobés l'esquelet o abans, si el gat es planyia, i ho faria, desesperat, sense el mar de peixets de balcó, l'heretaria amb hipoteca inclosa l'únic fill del solitari sol com un mussol. El fill que li havia promès anar-lo a visitar, de fer-hi una estada. Finalment, havia canviat de plans. Més aviat, de nòvia. Era igual que el seu pare, les formigues i el gat i els peixets de plata sabien -i àdhuc la siamesa de la casa cantonera- que el patró es repetiria. Un nou avorrit abandonat per les dones perquè no sabia aprofundir, perquè era un pesat sexual...i que, fent com ell, (in)conscientment es demanaria els atacs d'ofec...per acabar abans.