Assaig de tu (IX)

I contra aquest mal teu, poques solucions existeixen.
La ciència arriba a Mart, però no a les entranyes de nosaltres.
Potser queda el record, i en la immensitat, un petó.
Sort de les teves nostres evocacions nocturnes.
Tenim juntes poques coses, però ja no pocs anys.
Ara afrontem tot plegat d'una altra forma,
més humana, diuen, menys infantil, per desgràcia.
Puc recórrer els carrers del meu país
i sentir-te a cada passeig i cada carrer.
Ets el vent als arbres i l'olor de les llavors,
i som la primavera trencada a la cantonada.
Queda renegar del nostre passat de concessions,
queda frustrar-se del nostre present de contemplació,
queda enyorar el nostre futur de besos i cançons.
Tenim juntes poques coses, però uns quants dubtes.
Preguntes d'adults, d'aquelles sense enciclopèdies,
sense respostes ni grans frases grandiloqüents.
Queda respondre't uns quants perquès eteris
d'aquells de no sé, d'aquells de qui ho sap.
Queda, també, maleir-nos en la distància,
en les llargues hores de tren mirant l'horitzó,
en els acords de Silvio i en les lletres d'Estellés.
Són tantes coses que no són, i tu amb el teu plor,
implorant justícia, salut i una nit,
l'eterna nit del nostre somni.
Tenim juntes poques coses, ben poca cosa, cert!.
Al final, què som, què deixem de ser?
Només jo contemplant-te en la llunyedat
i tu cridant a l'abisme de la vida.