ARRELATS

Tant de bo pogués ploure quan ho necessites. Només ploure. Perquè tenir el poder de decidir el temps que farà demà, o durant la setmana, o en els propers cinc minuts seria injust.

Injust per tots aquells que no comparteixen la necessitat i el desig d’un ruixat purificador. Llamps. Trons. Un vent que bufa fort i doblega els arbres d’un costat a l’altre, i tu els veus des del balcó. A través dels vidres mullats de la finestra, mig oberta. Mentre l’olor de terra mullada comença a escampar-se per tot arreu. Segueixes mirant els arbres. Forçats a doblegar-se, a anar d’un costat a l’altre i recuperar la seva posició inicial a l’espera de noves ventades. No tenen opció de deixar-se. Obligats per naturalesa a no perdre la compostura i mantenir-se ferms. Arrelats al petit tros de vida entre l’asfalt on els ha tocat viure. No poden fugir.

Quan arriba la tardor deixen volar les fulles, i jo deixo volar la imaginació. I soc arbre. I ni la pluja ni el vent, que em doblega, em doblega mai del tot.