Arranquem les entranyes

Un relat de: Dorian

La sala era fosca, humida. Un olor va sorprendre a A***, irritant les seves foses nasals, un olor estrany, l'identificaria amb l'olor d'Hospital només per aproximació però en ell romania quelcom difícil d'identificar, fastigós, que tancava l'estomac i et feia desitjar tenir un mocador perfumat a mà. Superant la tètrica impressió inicial va avançar cap al mostrador: de fusta vella, semblava poder escoltar les termites en la seva eterna fam. Al darrera, un home que semblava dormir, vestit de blanc brut, va aixecar el front denotant que la posició usual dels seus ulls era aquella "Tenia cita" va dir amb un fil de veu A*** L'home va preguntar el nom i, amb parsimònia, va cercar entre unes carpetes que eren amagades a la vista d'A*** "Ja ha pagat..?" Ella va respondre afirmativament, recordant al culpable de que ella fos allà amb odi i impotència, que s'havia limitat a cercar-li el centre i a indicar-li el preu, i desentenent-se d'ella en aquell tràngol horrible. L'home de blanc, dels ulls tancats, va aixecar-se i va dir-li que esperés. La llum de l'habitació semblava perdré força per moments, per tornar a recuperar-la, creant un efecte que marejava. No sentia cap soroll excepte el del seu pit, el del seu cor desbocat, i els pensaments de rancúnia , de desesperança i de soledat. Finalment dos homes i una infermera sortiren a rebre-la i la conduïren per un passadís estret, ja que aquell centre era en realitat una vivenda reformada. Allà, en una sala freda que semblava l'origen de la pudor la van fer despullar-se donant-li una bata a imitació de la dels centres sanitaris. Els dos homes, figurants de metge, discutien i van acabar sortint, ella va cercar la cara de la dona, l'infermera, que tenia un aspecte demacrat, amb grans ulleres negres a sota dels ulls. No obstant aquesta va somriure. Més calmada per aquesta petita illa d'afabilitat es va seure a la llitera negre que ocupava el centre del recinte i la dona va endur-se la seva roba. L'angoixa l'oprimia i tenia nàusees. Va retornar un dels homes, i l'hi va fer un discurs entretallat sense mirar-la als ulls: el fetus era massa petit, s'hauria d'aspirar, l'hi faria mal. L'hi faria mal... Que importava? El mal ja estava fet. L'infermera l'hi va fer reclinar-se i posar les cames obertes en dos suports de metall gelats. A*** es va limitar a mirar al cel, aquell sostre de pintura esberlada, aquelles ombres, en un moment va tancar els ulls. El dolor, el dolor, el dolor la va fer despertar. El dolor més intens que va experimentar i que experimentaria. No tenia pujades i baixades, es mantenia constant e inclement buidant-li les entranyes, com cent dimonis d'urpes llargues clavant-se-li a l'úter. Gairebé va perdre el sentit, una mà va agafar-li la seva, era l'infermera cansada, cansada de veure allò sens dubte. En una estona el dolor va remetre deixant en l'estomac una contracció permanent, l'infermera la va ajudar a incorporar-se i la va deixar allà, glaçada per el cop rebut, quin dolor, quin dolor... Però preferia aquell dolor a la sensació de soledat i desempara absolut. En un instant se l'hi va creuar per el projector de la memòria la cara d'aquell mal parit i l'hagués ofegat allà mateix amb les seves pròpies mans, amb delit, amb fruïció. Llavors l'imatge del seu fill -no d'aquest que acabava d'avortar- Es va calmar. Viuria per ell. La dona del somriure i la mà va tornar, l'hi va preguntar sobre el seu estat, ella no va contestar, mirant-se a un cristall proper va veure el seu rostre de mort. La senyora la va conduir a una altre sala: ella caminava lentament, encorbada, com un vell. L'infermera l'hi va dir que podia estar-se fins que creies necessari, que la truqués -C*** es deia- quan volgués marxar, que tenien que atendre a una altre. Una altre!! Semblava impossible que allò es produís a diari, i més d'un cop!! Va intentar plorar, sense èxit. El temps va passar, la senyora va retornar i, amb paraules amables, la van fer fora al carrer. Caminava cap a casa encara en aquella posició patètica, agafant-se l'estomac. No obstant, el món, els carrers de la ciutat, eren aliens a ella i al seu sofriment, el món era aliè a ella i al seu sofriment, trista figura caminant per els carrers de Barcelona.

Comentaris

  • UN TEMA MOLT DUR![Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 20-10-2008 | Valoració: 9

    Una decisió molt dura, molt huma al meteix temps, la solitut et fa reaccionar de moltes maneres. T'has posat en la pell d'aquella dona, has reflectit el seu dolor, físic i psiquic. En acabar de llegir et quedes amb una senció de desconsol, de no poder fer res per ajudar-la. Trist i culpidor!

l´Autor

Dorian

202 Relats

102 Comentaris

139246 Lectures

Valoració de l'autor: 9.39

Biografia:
"Milions son condemnats a una encara més fosca condemna que la meva, milions es revolten silenciosament contra el seu destí. Ningú coneix quantes revolucions a banda de les polítiques fermenten en les masses de gent que poblen la Terra."

"...human beings must love something, and, in the dearth of worthier objects of affection, I contrived to find a pleasure in loving and cherishing a faded graven image, shabby as a miniature scarecrow. It puzzles me now to remember with what absurd sincerity I doted on this little toy, half fancying it alive and capable of sensation."

-Currer Bell

"Soc la més eminent de les persones. I la més indigna"

-Mao Zedong

"The art of life is the art of avoiding pain"

-Thomas Jefferson

"It is a curious object of observation and inquiry, whether hatred and love be not the same thing at bottom. Each, in it's utmost development, supposes a high degree of intimacy and heart-knowledge; each renders one individual dependent for the food of his affections and spiritual life upon another; each leaves the passionate lover, or the no less passionate hater, forlorn and desolate by the withdrawal of his object."

-Nathaniel Hawthorne

"At eighteen our convictions are hills from which we look; at forty-five they are caves in which we hide"

-F.Scott Fitzgerald

"Imanishi se hallaba obsesionado con la idea de que a menos de que llegara pronto para él la destrucción, el infierno de la vida cotidiana se reavivaría y le consumiría; si la destrucción no sobrevenía inmediatamente estaría sometido todavía más tiempo a la fantasía de que le devorara la estolidez. Era mejor verse arrastrado a una catástrofe repentina y total que carcomido por el cáncer de la imaginación. Todo ello podía deberse al miedo inconsciente a que se revelara su indudable mediocridad si no se daba fin a sí mismo sin demora."

-Yukio Mishima

"Why did his mind fly uneasily to that void, as if it were the sole reason why life was not thoroughly joyous to him? I suppose it is the way with all men and woman who reach middle age without the clear perception that life never can be thoroughly joyous: under the vague dullness of the grey hours, dissatisfaction seeks a definite object, and finds it in the privation of an untried good."

-George Eliot

" [...]It is "your" congressman, "your" highway, "your" favorite drugstore, "your" newspaper; it is brought to "you", it invites "you", etc. In this manner, superimposed, standarized, and general things and functions are presented as "especially for you". It makes little difference whether or not the individuals thus addressed believe it. Its success indicates that it promotes the self-identificacion of the individuals with the functions which they and the others perform."

-Marcuse

"[...] how the drunk and the maimed both are dragged forward out of the arena like a boneless Christ, one man under each arm, feet dragging, eyes on the aether."

-David Foster Wallace

"That's the whole trouble. You can't ever find a place that's nice and peaceful, because there isn't any. You may think there is, but once you get there, when you're not looking, somebody'll sneak up and write "Fuck you" right under your nose. Try it sometime. I think, even, if I ever die, and they stick me in a cemetery, and I have a tombstone and all, it'll say "Holden Caulfield" on it, and then what year I was born and what year I died, and then right under that it'll say "Fuck you." I'm positive, in fact."

-J.D.Salinger

“The so-called 'psychotically depressed' person who tries to kill herself doesn't do so out of quote 'hopelessness' or any abstract conviction that life's assets and debits do not square. And surely not because death seems suddenly appealing. The person in who Its invisible agony reaches a certain unendurable level will kill herself the same way a trapped person will eventually jump from the window of a burning high-rise. Make no mistake about people who leap from buring windows. The terror of falling from a great height is still as great as it would be for you or me standing speculatively at the same window just checking out the view; i.e. the fear of falling remains a constant. The variable here is the other terror, the fire's flames. And yet nobody down on the sidewalk, looking up and yelling 'Don't!' and "Hang on!', can understand the jump. Not really. You'd have to have personally been trapped and felt flames to really understand a terror way beyond falling”
― David Foster Wallace, Infinite Jest