Aquella noia

Una altre vegada la gent d'aquell poble hi estaven parlant d'aquella noia a la qual li deien "rara". L a noia que mai sortia de casa. La que mai somreia. Aquella noia, a la que li deien "anorèxica". A la que cridaven "emo" simplement per que es tallava per poder sentir que encara hi era viva. Hi estaven parlant de mi, un altre cop. No es donaven conte que parlar d'aixó, insultarme, restregarmo pels nasos feia que s'hem trenques l'esperit mica a mica. I que poc a poc torni a sentirme com un sol tros de carn viu.
Hi estava acustumada a que la gent es burles de mi. De que cada nit hem quedes desperta esperant a que es fes de dia. Pero un dia no vaig poder més, hi estava farta d'aquells insults, d'aquells gestos, paraules, mirades, que feien que hem moris per dintre.
Aixi doncs un bon dia vaig pujar a dalt de l'edifici de l'escola, tothom hem mirava. No tenien ni idea de que anava a fer. Desde allà es veia tota la ciutat, totes les llums encara encesas perque era de bona matinada. Vaig agafar la petita cadireta per poder pujar a la barana. No hi havia res que hem retengues en aquell món quan una petita veu hem digue:
- I la teva germana, fares que cada dia pensi que va ser culpa seva?I els teus pares, deixaras que es culpin a si mateixos? Deixeras que la gent que t'insultava es culpi. Que aquella noia que et cridava emo sogui anorèxica. Que aquell noi que et deia lletja es comberteixi en emo. Deixaras que totes les persones que van creure que et recupereries es culpesin per no avero evitat? Ho permitiras?
- No - hi vaig respondre furiosa -. Però no hi puc continuar aixi.
- No ho fassis - respongué la veu -, sigues feliç, digues-li aixo, el que serien si tu no hi fossis, el que passaria si tu ja no estiguessis aquí ...