Aquella bata

-Bata de pèsol, rellotge de pèndol!

La mare havia inventat aquella cantarella i cada vegada que li posava aquella peça tèxtil per tal que el nen no tingués fred i anés còmode per la llar li repetia. Al final la cantaven junts.

-Bata de...
-...pèsol!
-Sí! I rellotge de...
-...pèndol!


El batí, comprat amb intenció duradora, al principi li arribava dos pams sota genolls. El nen va anar creixent. La bata se sentia escurçada i escurada. Aviat seria donada per a alguna altra criatura per tal de ser aprofitada. Sospitava que no trobaria ningú com aquella mare. Volia arrapar-s'hi com si fos roba cenyida que la dona portés. Es deia:

-Aquests mots amb musiqueta arran de mi són per a mi, també. Me n'omplo les dues butxaques i el cinturó el tibo bé, que no les deixi escapar. Si tingués més quantitat de matèria per tal que ella allargués les mànigues i la part de baix!

Comprenia, tot i que acceptava poquíssim, el seu ús efímer en una etapa de vida d'aquelles dues persones. Enyoraria la rentadora i el ser estesa al terrat, a més a més.

-Bata de pèsol, rellotge de pèndol!

-Què és un rellotge de pèndol? Una mena de dol?-es preguntava.

Un tic-tac al passadís no li solventava el misteri. El rellotge parlava una altra llengua i no el podia ajudar sinó subtilitzava més. Però anava per feina i ni s'ho havia plantejat. El rellotge, de fet, es quedaria. Es quedaria, amo del que marxava i passava i passaria: segons, minuts, hores, dies,...

La última vegada que va sentir la seva cançoneta, intensa i minsa, el nen era dins un gibrell, al balcó, amb el pijama a sota, com sempre. Amb el pijama no hi havia hagut manera d'establir res, tampoc. Fosquejava, la lluna brillava i l'aire era només fresc. La mare feia girar el gibrell, l'infant reia.

-Olles olles d'un nen que es fa gran, que totes que tooootes són plenes de fang, de fang i de maduixa la senyora bruixa...qui...?

-Mama, para. Fem 'bata de pèsol'.

La bata del color d'aquella lleguminosa va aixamplar el cor. Va abrigar més que mai al nen. I a ella mateixa.