Angoixa Social

Depresió.

Suposo que és aquesta malaltia la que pateixo. Un accident: un cotxe que es desvia del seu itinerari i impacta amb mi, que vaig en moto, provoca la pèrdua de feina per acomiadament improcedent. La inactivitat de 486 dies de baixa, els advocats que defensen els seus interessos abans que els del client, la pèrdua progressiva de salut, que no se si atribuir a la suposada depressió o al pas dels anys sense haver aconseguit res en concret econòmicament ni curricular, tot i els vuit anys dedicats a les dues carreres. Atur.

A la ràdio parlen de prejubilacions als 44 anys, o la retirada dels futbolistes als trenta i pocs. I jo amb 35 tacos...

Em decideixo, vaig a un psicòleg. (A la seguretat Social m'han receptat unes pastilles que no em fan res). Em dona hora i tal dia em presento allà. 15 euros en el bus i 7 d'un menú.

-Explica'm que et passa.

En uns 20 minuts li faig una síntesi, li explico que he tardat uns quants mesos en decidir-me a realitzar la consulta, que em manca ilusió per viure, que estic permanentment trist, que penso en el suicidi, que bec cerveses al vespre per no pensar en l'endemà, que no em puc comprar una vivenda, que a la meva edat hauria d'estar en plenitud de facultats intelectuals, etc. etc.

La seva conclusió:

-Pensa't durant una setmana el que m'has explicat, i si vols medicarte. El tractament serà llarg.

-Que m'ho pensi una setmana? Ja li he dit que he tardat mesos a demanar hora!

Insisteixo en el procediment a seguir en aquest cas. Com definiria el meu diagnòstic? Fins i tot faig broma, és clar, és el primer cop que visito a un psicoanalista...

Passejo la mirada pel despatx. Molt llibre sense pols, sense ditades, massa nous. Cap títol penjat a la paret del despatx. El psiquiatre i els altres psicòlegs del gabinet estàn de vacances. Truquen possibles clients i ell diu "disculpa'm un segon" i s'està 5 minuts canviant de feina, de psicoanalista a operador de màrketing telefònic amb molts silencis i assentiments i negacions condescendents, que rauen en una suposada sapiència ignota... o és a l'inrevés, són el to i els silencis calculats per donar aquesta impressió?

Em demana 50 euros que jo li pago en dos bitllets de 20 i un de 10. El psicoanalista demostra una atenció infinitament superior als bitllets que al que li he explicat, els conta un parell de vegades, suposo que calcula els seus futurs ingresos, i aquesta sessió s'ha acabat.

Als matins no m'aixeco quan obro els ulls. No em poso despertador però em desperto invariablement molt aviat. Les 4, les 5, amb sort a les 6. Intento tornar-me a dormir i aconsegueixo microsons de 5 o 10 minuts. Després em desperto amb ensurts, amb sensacions d'atacs de cor o insuficiència respiratòria o d'esclats del fetge. Tardo uns minuts a reflexionar que no son símptomes reals, i llavors torno a l'estat semioníric del que torno a sortir per un nou mareig o una sensació de mort inminent. Finalment m'aixeco del llit per una arritmia que si és real.

Torno a enviar curriculums que no se si algú llegeix.

Un pensament recurrent durant el dia és la feina com a via d'escapament d'aquest maleït cercle viciós. Sigues "proactiu". Hi penso contínuament, però estic bloquejat i tots els esbossos de projectes d'autoocupació tornen a un estat latent del que els rescato en un altre cercle malaltís, que mai es concreta en res.

Miro la tele. Anuncis dirigits a sous alts de productes contra el colesterol, contra els infarts de miocardi, Omega 3 per cossos esculturals. Anuncis de crèdits immediats a interessos abusius per gent que no arriba a final de mes.

La justícia.

5 anys després de l'accident, 5 anys d'angoixa creixent, em paguen la meitat de la indemnització. Encara espero l'altra meitat i em temo que tardaré, per que a l'advocat li interessa fer veure que és un procés de negociació molt complicat amb la companyia contrària.

-Però si hi ha una sentència ferma!!

Em dirigeixo al jutjat i la funcionària confirma les meves sospites, l'expedient s'està arrossegant pels capilars escleròtics de la burocràcia administrativa, i amb la meva gestió sembla que comença a moure's entre esmorzars i vacances, com un llimac deshidratat. I l'advocat voldrà el 15% d'euros per res, cosa que no és legal. El col.legi d'advocats em confirma que és ilegal cobrar per percentatges.

I jo signant contractes escombraria.

Un certificat arriba al pis llogat de la meva mare. Ja està, serà la notificació del pagament de la indemnització. Arribo a correus amb esperança, una sensació magnífica que no sentia des de feia molts anys. Però no. És una multa. A la tarda ingreso a urgències amb els símptomes d'alguna cosa greu. La doctora em dona nitroglicerina i em fa un electrocardiograma. Sembla que no ha estat res mes que un atac d'angoixa. Cap a casa. Quina casa?

Després d'aquesta experiència he aprés a controlar aquestes sensacions de mort inminent. És una sensació gradual, que ve donada per un bucle de pensaments molt negatius, de sensació d'abandonament vital, de impossibilitat de refer cap aspecte de la vida, ni el sentimental, ni la feina, ni econòmic. Llavors comença a faltar l'aire. I realment no deu faltar, però la sensació és d'afogament, de incapacitat pulmonar cada cop mes greu. Llavors el cor comença a bategar de forma irregular, com si faltés algún bum-bum en la seqüència normal. (Les arritmies al matí si penso que deuen ser reals.) Al principi el que feia era anar a caminar. És dur, perque intentes caminar per llocs on no hi hagi massa gent, que no et vegin la cara d'espant, però si la suficient per si caus fulminat a terra algú et vegi i pugui trucar a una ambulància. Al cap d'una estona de caminar, el cansament físic i psicològic van esmorteïnt la simptomatologia, estàs menys pendent de les teves funcions vitals i les hores premort semblen superades.

En fi, una depresió, suposo.

He llegit que parlar del que ens passa és una bona teràpia.

Records a tots des del passat d'un possible futur "sense sostre".