Cercador
Amb un fons de Palestines: "Sóc d'aquí. Sóc estranger" (Josep Palau i Fabre)
Un relat de: BarbagelataEls murs sempre s’han fet per als estranys, però des de la pròpia por, la qual no deixa de ser una manifestació de manca de valentia, sinó de covardia.
Segurament que no el reconeixes, eh? Cert, és el teu mur, del costat que no has vist mai però, com la lluna, això, però es tracta només d'un mur: l’has bastit, amb una voluntat indecisa això sí, amb les teves pròpies mans, a partir dels teus silencis i les teves renúncies, pedra sobre pedra, sense cap porta, sense cap finestra. Possiblement, el teu costat, reflex de la immensa riquesa del teu poderós país, estigui pintat amb bonics colors: blaus del mar que compartim? verds del bosc que hem compartit? Jo m’he estimat més deixar-lo igual: amb els junts sense reble, amb els colors del terrer, i així fins que caigui.
Perquè totes les parets acostumen a caure: tard o d’hora, arreu, com a Berlín. Insegur, però, de la banda cap on ha de caure, me n’he allunyat discretament: no voldria pas que les pedres em colguessin, innocentment, és clar. És allò dels danys col·laterals, saps? Per si de cas caiguessin del teu costat, immerescudament, és clar, heus ací la meva adreça: Le mur des je t'aime. El trobaràs fent cerca per internet. I hi veuràs com la teva llengua i la meva hi comparteixen la mateixa volta celest, on tampoc no hi ha murs.
Perquè els botxins sempre han necessitat de la complicitat dels culpables: a Palestina, Mèxic... És l’únic mur que val la pena, creu-me, pels seus sòlids fonaments, a una banda i a l’altra del que has interposat entre nosaltres i que trencarem junts, tu i jo, i l'altre i l'altra.
Segurament que no el reconeixes, eh? Cert, és el teu mur, del costat que no has vist mai però, com la lluna, això, però es tracta només d'un mur: l’has bastit, amb una voluntat indecisa això sí, amb les teves pròpies mans, a partir dels teus silencis i les teves renúncies, pedra sobre pedra, sense cap porta, sense cap finestra. Possiblement, el teu costat, reflex de la immensa riquesa del teu poderós país, estigui pintat amb bonics colors: blaus del mar que compartim? verds del bosc que hem compartit? Jo m’he estimat més deixar-lo igual: amb els junts sense reble, amb els colors del terrer, i així fins que caigui.
Perquè totes les parets acostumen a caure: tard o d’hora, arreu, com a Berlín. Insegur, però, de la banda cap on ha de caure, me n’he allunyat discretament: no voldria pas que les pedres em colguessin, innocentment, és clar. És allò dels danys col·laterals, saps? Per si de cas caiguessin del teu costat, immerescudament, és clar, heus ací la meva adreça: Le mur des je t'aime. El trobaràs fent cerca per internet. I hi veuràs com la teva llengua i la meva hi comparteixen la mateixa volta celest, on tampoc no hi ha murs.
Perquè els botxins sempre han necessitat de la complicitat dels culpables: a Palestina, Mèxic... És l’únic mur que val la pena, creu-me, pels seus sòlids fonaments, a una banda i a l’altra del que has interposat entre nosaltres i que trencarem junts, tu i jo, i l'altre i l'altra.
l´Autor
Últims relats de l'autor
- EN DILLUNS, UN ZOÒNIM
- EN MANEL ÉS MORT!, o a la recerca del concepte d'"amistat"
- Andarec per les Roques del Tit (12/10/2020)
- Andarec fins a la cala Donzell de Montgó (05/10/2020)
- Andarec per la gola del Fluvià (28/09/2020)
- Moment d'ira, entre Caminant i Ombra
- El destí de l'ombra
- El Caminant i les deixes
- Apologia, assagística, de l’assaig, 3
- Apologia, assagística, de l’assaig, 2
- Apologia, assagística, de l’assaig, 1
- Els gestos de l'Ombra
- FER COM A GRÈCIA?
- De les cendres, si cal, recuperem el dinar
- Idealisme i realisme, i procés sobiranista