Altres Colors

Els meus passos s'enmirallen cadenciosament sobre el terra humit. Camino o més aviat passejo lentament cap el meu propi no res. És tarda de diumenge. Tarda de pluja. Tarda de res. De manera desapassionada miro les façanes dels edificis, avui un xic més grisos, un xic més pesants, un xic més ciutat... semblaria com si el seu reflex imperfecte als panots i les llambordes fos més viu, més humà i més alegre que la realitat que el provoca. Cau una fina pluja que cada cinc minuts s'atura per tornar a començar, com si el món fos un gran rellotge i els núvols les manetes que decideixen, de manera un xic esquizofrènica, on deixar-se caure. Tot i així ben lluny, a l'horitzó, pot albirar-se un traç de cel blau ja tardorenc que em recorda que per damunt del gris hi ha altres colors.

Per sobre, per sota... sigui on sigui el gris, més enllà hi ha altres colors. Per molt que el gris el duguem dins nostre, és més enllà dins nostre on també jo hi trobo el color. Però un diumenge a la tarda potser no és el millor dia per trobar-los... la pluja? la pluja no és el problema, és tan sols un fenòmen.

Molt sovint la pluja es troba dins nostre, ens plovem i plovem un dia rera un altre... reguem el nostre mon interior, el nostre propi caos amb un devassall de retrets, recriminacions, penediments, angoixes. És potser la nostra manera de fertilitzar allò que sembla que ha quedat erm. És potser que, cansats de nosaltres mateixos, necessitem abocar tots els fems que dia a dia anem tapant... i de cop, sense avisar, tota aquesta femta ens cau al damunt, recodant-nos que també som aquesta femta y que no la podem amagar. La nostra pròpia merda fa pudor per molt que mirem de negar-ho, per molt que mirem de no obrir les clavegueres i les fosses sèptiques de la nostra ànima. El que cal és recordar, de tant en tant, que les nostres misèries poden donar nova vida al nostre dia a dia, de la mateixa manera com els camps no donarien delicies si no els colguéssim, precisament, de merda.

Aquesta pluja grisa, aquesta pluja que ens recorda que sota els nostres fonaments s'hi amaga un submón -que alguns anomenen subconscient- que a mi m'agrada conèixer com la claveguera on viu el monstre, no és eterna... amb les mateixes lleis que mouen els núvols, també la claveguera tard o d'hora es torna a tancar. La durada de la pluja tan sols depèn del temps que faci que no ens aboquem al nostre submón.

Embadocat amb aquests pensaments no me n'adono que torna a ploure. Amb calma trec la funda al meu paraigua plegable, obrint-lo amb un gest un xic forçat. És barat. Per això se l'ha d'ajudar a obrir-se. Però guareix de la pluja tant com els més cars... bé, pot passar que davant d'un fort cop de vent en comptes d'un paraigua em trobi subjectant una antena parabòlica enfocada a un satèl·lit impossible... però posats a perdre el paraigua -cosa que m'acostuma a passar sempre que surto i deixa de ploure- prefereixo no patir.

No vaig enlloc. És un passeig i com tots els passejos no tenen cap destí més enllà del caminar en si mateix. No m'apresso per arribar enlloc, tot i la mullena que mica en mica va colgant la vora dels pantalons que besen les meves cames amb un frec fred i humit cada vegada que faig una passa... fins i tot a l'estiu i sota una xàfec torrencial, la sensació és la mateixa.

La gent aprecía poc el gris... Cézanne preferia pintar dies grisos, ja que pensava que era en aquelles condicions on els volums es veuen tal com son, sense les capricioses deformacions que els clarobscurs els imposen. No és freqüent trobar pintura i tampoc fotografía que expressi la grisor... com a molt, els impressionistes i els més recents hiperrealistes s'han esforçat en plasmar la liqüitat dels dies de pluja... certament Antonio López ha pintat amb gran mestratge un dia gris, però un dia gris i misèrrim de franquisme... tampoc se m'ha de fer molt de cas. Saber dir cuatre noms il·lustres no em converteix en il·lustrat. Però una cosa si que considero certa... la nostra visió del que ens envolta és tan feta de clarobscurs, és en el fons tan hereva de Velázquez o Zurbaran que ens oblidem que cadascú de nosaltres en el nostre propi mirall ens veiem grisos. Ja sigui perquè no som conscients de la llum que projectem, ja sigui perque una bombeta no projecta ombra en si mateixa, encara que la seva llum sigui esmorteïda -i esmorteïda és la llum del comú dels mortals- no ens adonem del que els altres veuen. Altra cosa és creure'ns el que ens diuen, que som això o allò, que som uns cavallers o uns lladres, o totes dues coses. Rere tot lladre conscient de ser-ho, rere tot lladre honest s'hi amaga un cavaller i viceversa. Aquelles llums que veuen en nosaltres tan sols les poden veure els que, inconscients de si mateixos, no arriben a veure la seva pròpia grisor. S'han cregut el que els han dit. Han confós la seva imatge amb el seu ésser. En ells, la fossa sèptica fa anys que no s'obre... no vull ser prop seu quan s'obri. No és que no em vulgui embrutar. Ja se sap que la metafora no embruta, no... el que passa és no m'agrada ser testimoni impotent de l'enfonsament de gent a qui, per raons incomprensibles però còsmiques, estimo més. Si de cas m'he d'arremangar, prefereixo fer-ho per ajudar-los a aixecar-se. Caure és molt didàctic.

Reivindico doncs la grisor de les persones, aquella grisor que rebaixa les virtuts i alleugereix els defectes. La modèstia no és tan sols tractar amb humilitat allò que fem bé, sino també ser indulgents amb els propis defectes amb una alta dosi d'humor, com més negre millor. Aquella gent amb menys humor negre que conec, son també aquells personatges més contrastats... no amaguen l'autoelogi, practiquen tot el dia el seu bombo i plateret... mentre no poden amagar als més observadors que amb la punta del peu amaguen el que no es pot dir sota l'estora.

Deu fer uns minuts que ha deixat de ploure. Per tant, mantinc en alt el paraigua de manera fútil. Ridícula? no... en un dia gris encara que no plogui dur el paraigua obert és permès sempre i quan el terra sigui moll. M'aturo i abaixant un xic el paraigua m'adono que no cau cap gota. Si de cas les dels arbres moguts pel vent. Plego el paraigua i el torno a enfundar moll com és. Les meves passes em fan passar per davant d'un banc i una altre i un altre... no, crec que no m'asseuré, no m'importa mullar-me els camals, però un cul moll és força molest i patrocina calipàndries. I si no m'agrada patrocinar la imbecilitat alièna, encara menys m'agrada fer-ho amb la meva. Que no és poca. Per alguna cosa en l'últim paràgraf he usat en excés la paraula paraigua. I a sobre, m'ha agradat fer-ho.

La pluja ha portat vent... un vent fred i humit, de regust salat amb intencions tristes. Recordo flors i guitarres, unes flors que no eren per a mi i una guitarra que no era meva. Fa dos dies vaig poder assistir en butaca de primera fila a la única cosa que de veritat importa. L'amor. A un bon amic pel seu aniversari li van regalar un ram de flors i una guitarra... el ram de flors li va regalar la dona que estima, la guitarra la hi van regalar els seus pares que, tot i que separats, han mantingut sempre bona rel·lació. Encara el veig ara... sortint del bar on haviem quedat amb el ram i la guitarra, com la confirmació moderna del Romeo, però més avesat a tot allò que de caòtic té el nostre món. Vaig poder agafar la guitarra durant l'estona que parlava amb aquella per qui sospira cada dia, aquella que desde Saragossa li envià les flors. Vaig poder comprovar la qualitat dels materials, la qualitat del so, el tacte suau i càlid de la fusta, la tensió d'unes cordes destinades a la bellesa... el que no vaig poder comprovar és el meu art musical. Més que res perque jo, de tocar la guitarra, no en sé... però em vaig sentir guitarra i guitarrista a la vegada.

Em vaig sentir guitarra. Vaig sentir una identificació extranya amb aquell objecte, del qual jo era incapaç d'extreure-n res de bonic. I em vaig sentir guitarrista, ja que la composició que jo vull tocar, l'art que jo vull compondre és fet de les notes de veu, de pluja, de vent, de sol, de pedra, d'arbres, de somriures i de mirades, de petons i carícies, de gestos que es desfan i de petons que reconeixen aquest desfici. La peça que jo voldria compondre és la felicitat, felicitat que tan sols entenc al costat d'una altra persona, de la dona que permeti que l'estimi mentre ella sap estimar-me. Però per això suposo -de fet ho he suposat o sabut sempre- que s'ha de tenir una complicitat molt especial amb l'instrument de bellesa que pot ser la vida. Pel que sigui, tot i que he estat sempre capaç de produir bellesa material -imatges, paraules i sons els entenc aqui com a bellesa material- sembla que se m'ha reisistit gairebé sempre la bellesa inmaterial, la bellesa que neix de provocar en ulls aliens l'emoció d'un retrobament, la llagrima de felicitat per una paraula bonica. He pogut escriure peces així és clar pero... sempre m'han deixat un regust agredolç de simfonia inacabada, cert fons desafinat, quelcom que m'ha dit que no era allò, no era allò, no era allò...

No, mai. Encara no. Potser encara no. Potser tinc horror vacui i en faci por el paper en blanc, tenir la vida per escriure o bé no soc capaç de donar res per acabat, definitiu, prou bo... prou bo per a mi. Quantes vegades amics meus m'han dit que el que jo feia els agradava? i quantes vegades més, assentint davant seu amb educació, he pensat que per a mí no era suficient...?

La bota cau distretament en un toll imprevist i una cataracta es precipita damunt l'altre camal... la bota rai, que és dura i ben embatumada, pero el camal ja no en tindrà prou deixant-lo assecar. Es passarà una bona estona donant voltes en escuma i suavitzant. M'aturo. Em miro la bota i el camal. Què hi farem, no m'enfadaré amb mi mateix per una bestiesa com aquesta i la meva imbecilitat no arriba a remugar maleïnt la bota, el camal ni el toll d'aigua que era, al cap i a la fi, on havia de ser. Hi haurà qui es queixarà que és indecent que a u
na ciutat com Barcelona hi hagi sots com aquell on l'aigua pugui emular extensions oceàniques pero... jo ja fa temps que vaig deixar de ser urbanita. M'agraden els bassals, m'agrada el pas del torrent inundat, el fréixer inundat, les capricioses irregularitats del paviment i la combinació que tan sols un manobre dement ha pogut concebre. No soc d'aquells que se saben de memòria el seu futur rutilant, que han traçat les línees mestres de la seva vida i l'han formulada a anys vista matemàticament... fa temps era així. Ara ja no. M'agraden més els camins rals, el fangar de la pluja i la olor a terra mullada tot just després de la pluja, on tan sols la quietud del silenciós so del ball de les fulles dels arbres és interrompuda per algun ocell que torna a treure el cap. Si he de trepitjar quelcom desagradable prefereixo que sigui de vaca. La merda de gos tan sols la trobes a ciutat, al menys tan immunda, tan perenne...

-Perdona, saps on és el carrer Muntaner?

Una noia que evidentment no és de Barcelona em treu de dins meu. Ella no ho sap, però som gairebé davant del carrer Muntaner. L'hi indico. Tots dos anem en la mateixa direcció i ella no porta paraigua. Se sorpren quan li ofereixo el meu aixopluc per escassos trenta metres però accepta. En trenta metres no se soluciona el mon ni fa falta, però tenim una conversa sobre el temps que, tot i no ser gaire original, no és la típica conversa d'ascensor. Arribats al carrer Muntaner ella s'acomiada amb un gràcies i un déu-siau als quals jo corresponc. Ara hi és i ara ja no. Dos desconeguts que han compartit trenta metres de la seva vida amb cordialitat, sense desconfiar de tot el que acostuma a desconfiar qualsevol urbanita modern, fashion i cool. Em sorprenc a mi mateix. Sempre hi ha color rere el gris. Fa temps no era així. Ara sí. M'agrada més.

Desapareixo rere el darrer gris, cap a casa...