AIXÒ ÉS GRÈCIA, AIXÒ! (Blai Bonet)

LES SEVES LECTURES, INFLUÈCIES FRACASSADES?

Blai Bonet, als seus estudis al seminari a partir dels dotze anys va començar estudis de grec i llatí.1 Als disset anys dominava els dos idiomes i, per passar el temps, quan els altres al·lots de la seva edat jugaven al pati amb la pilota, ell s'entretenia traduint Ovidi, Virgili...2 La lectura dels clàssics és important per a la configuració d'una idea jove i vital de la Grècia antiga. D'aquí en sortiren els primers poemes precedents del primer llibre Entre el coral i l'espiga amarats, també, de les maneres de Costa i Llobera3.
Això també ho escrigué a La vida i els meus instant4 d'una forma autobiogràfica:

"Al Seminari Conciliar de Sant Pere, veïnat del convent i església dels jesuïtes de Monti-Sion, hi vaig estudiar vuit anys, cinc anys d'Humanitats, llatí i grec, i tres de filosofia. Aquests vuit anys han estat, i són, el més bells, esplèndits, espigats i ben granats de l'existència viscuda per mi fins el moment actual de març 1987... A quinze anys, a setze anys, és un fet fondo això de conviure cada dia amb les Eglogues, les Geòrgiques, l'Eneida, de Virgili; amb la Metamorfosi, amb els Tristium, d'Ovidi; amb les Odes, les Sàtires, les Cartes, els poemes lírics, del taradet, complicadet i bon home Horaci, que, quan s'acomiadava de Virgili, que se n'anava enfora en una barca, li deia "dimium animae meae" -meitat de la meva ànima- [...]al llatí del "dimidium animae meae" d'Horaci, també al llatí del "Títire, tu patulae recubans sub tegmine fagi", que jo, en pla de broma amb els amics del meu curs, traduïa fonèticament per ..."5

Encara que intentam trobar una influència clara i una evolució d'autor amb Blai Bonet és quasi impossible; brostà una tradició pròpia, una visió punyent però única del món. Àlex Susanna ens diu:

"De ben poc serveix rastrejar les seves influències (més acusades al principi, més esvaïdes després); de ben poc analitzar etapes o descobrir afinitats; de ben poc classificar els recursos formals que més el caracteritzen o descobrir la seva imbricació amb la pròpia tradició. De ben poc serveix el que hom normalment fa amb un autor quan vol analitzar-lo. I dic de ben poc perquè l'obra d'aquest escriptor no s'explica per la suma de les seves característiques: és un conglomerat d'elements prou diversos i impensats que de vegades qualla (i llavors no hi ha res a dir, perquè sobrepassa amb escreix la nostra capacitat d'anàlisi i se'ns imposa, diguem, més enllà de la raó) i de vegades no. Quan es "juga" a aquests nivells, un sap que hi ha les mateixes possibilitats d'encertar-la que d'errar-la, i basta que l'hagim encertat un cop perquè la temptació de tornar-ho a provar - de llençar-sense xarxa- sigui irrefrenable."6

Tot això el conduí a intensificar un desordre conceptual i una tendència cap a una cadena caòtica que portà al mutisme de l'autor a pesar de les diverses obres que sortiren al carrer a final dels anys '80 i que, com la majoria, obtingueren importants premis. No obstant això, Blai Bonet se'n fotia de tots, de la crítica... ell vivia al seu poble: Santanyí, al carrer de Palma 44 i no necessitava res ni a ningú:

"A més, jo no gast gaire. La persona intel·ligent és aquella que cada dia necessita menys coses. Això m'ho deia Camus un dia: "L'única manera de saber si un escriptor és intel·ligent és que cada dia necessiti menys coses""7

Fins i tot se'l qualifica d'integrant de l'Escola Mallorquina juntament amb J.M. Llompart, Llorenç Moyà o Jaume Vidal, o a l'Escola de Santanyí8, basada, aquesta darrera, amb l'observació del paisatge, paisatge personal: passional, patètic, polícrom i ple de colors.9
S'observa en les obres un sentiment de viatge continuu, un viatge atzarós. Aquí la comparació clara amb el mite d'Ulisses i l'aparició d'alguns personatges. Aquest viatge constant i el simbolisme d'alguns noms (Nausica, Marta Penélope Reinosa) abona aquest paral·lelisme. Així i tot Margalida Pons10 ens diu que no és l'Ulisses homèric, sinó més aviat el de Joyce, el que batega sota la pell de Marc. S'ha d'anar alerta a l'hora d'establir paral·lelismes a ambdues obres, més si parlam de novel·la experimental. L'Ulisses de Bonet és desvirtuat i no serà formal car, en la figura de Marc Esquert de Míster Evasió, té el camí en una sola direcció.

Per tant, Blai Bonet és un escriptor mal de comprendre, d'una capacitat innata d'anàlisi de les situacions i d'observació de les coses petites i breus. <...interès fondo dir que l'home, com a única arma, té la paraula, els sentits del seu sentiment expressats de paraula, de memòria que converteix en instants actuals tota la història>11 vull dir, una contemplació i un culte continuu a l'home com a perfecció de creació, no obstant, des d'una visió de la religió molt crítica i particular.12

SANTANYÍ- GRÈCIA: LA MAR QUE ENS UNIEIX I ENS COMPARA

Quan Blai Bonet parla de l'home i de l'humanisme, que és sovint en la seva obra, ho fa des d'una òptica molt personal en la que Grècia es confon amb casa seva: Mallorca, Santanyí, la mare.13 En moltes d'ocasions Grècia és la figura principal d'un poema, o poemari com podria ser a Nova York (ed.Columna 1991) amb el qual fa un viatge per les illes Egees.

"Mentre filmava "Medea"
A l'illa d'Skorpios, igual que a Mikonos,
potser perquè és una illa i per això més badada
a l'Infinit que sempre és a tocar...,
[...]Ell, mentre realitza , de tot
en fa una situació personal, una aventura
protagonitzada per ell, creu en l'heroi,
també en els fets i accions herois;
no sap que quan veu l'acte d'un ésser heroic,
la gent pensa, se pensa...

Aquí Grècia és modernitzada i és traslladada a paratges turístics de les illes gregues: Mikonos, convertida en escenari de rodatge de la Medea de Passolini. Aquí es demostra que Blai Bonet és un escriptor d'oscil·lacions:

"entre un esperit d'arrels religioses que vol defensar a ultrança encara que voregi els límits de l'heretgia, un esperit panteista mediterrani."14

I tot Nova York (Columna 1991) és Grècia, amb les converses de Maria Callas i Pier Paolo Passolini com a fil conductor. Aquesta visió tan dionisíaca del món clàssic no ha de sorprendre després de tan de temps de l'obra de Nietzche.

Al llibre de El poder i la verdor (ed.Guared, Campos 1981) esdevé, així, un cos uniforme, sense un argument clar, definit, però indiquen una naturalesa orgànica de les coses.
Aquí també es perfila l'origen del llenguatge: Grècia.

"...
Doncs aquesta és la Grècia que sempre voldrà ser
Grècia i Grècia en Mallorques, on els teixos del Galatzó
defensen i relliguen el teix en els teixos
al Pujol verd de S'Alqueria Blanca,
just per amor,
just per amor al Teix que fa caminar teixos,
..."

Que en podem treure d'aquests poemes? L'origen d'aquest llenguatge versat sobre Grècia, com s'interpreta al Poder i la verdor?

"De nissaga i de tendrums, sóc grec amb el sol i pobrea de pillastre.
En mi, Grècia, expressada en Mallorques,
des de la preguntera original de la terra pregunta:
no t'és passat, qualque pic, veure una flor
de foravila, no saber-ne si ha per nom «copblau», «comtell»
«ravenissa», «sardonaia», «olivarda», «aritja», «viadauba»,
«amor de l'home», que també ha el nom de «corre-corre»,
i, justament per mor de no saber-ne el nom,
aquella flor que sempre seguit et mana pensar-hi,
remugar-hi, remuga qui te remuga,
fins a rebordonir en Tu una flor heràldica?"

Aquesta formulació respon a la Grècia de Hölderlin, d'ambientació nietzscheriana o... mediterrània? Aquesta al·lusió al món clàssic continuarà a El Jove i, com hem vist, a Nova York.

"És la interpretació nieztscheana del món clàssic, tanmateix, allò que explica el tractament del món grec en l'obra de Blai Bonet. L'autodefinició "15recollit al principi d'aquest Poder i la verdor.

Com ha apuntat Jordi Lloret, la seva poesia és una "tràgica recerca d'una fórmula estètica -l'himne, el cant- que al poeta li semblarà l'únic camí possible per reconstruir la paraula perduda dels déus, per atènyer el Sentit del món i de la naturalesa, per assolir, en el medi de la paraula, el relatiu contacte, com un frec, amb la dimensió sagrada".16

Amb les obres analitzades l'intermedi de la naturalesa vol retornar a n'aquest ja anomenat començament de la manera grega, si més no, l'observació del sagrat com si d'un ritus d'iniciació del temple de Biblos es tractés.
Blai a una entrevista ens explica Grècia:

"Vaig comprendre de seguida que un escriptor d'aquí no hagués viscut en temps d'Homer o de Píndar s'hauria expressat igual que ells. El que contaven aquells llibres no era Grècia, era exactament això, aquí. I no vull dir només el paisatge; vull dir la gent [...] I concretament la pitonissa de Delfos és com una madona qualsevol que, cada quatre anys, begués aigua de la font Castàlia..."17

Com ha conclusió d'aquest apartat m'agradaria aportar una cita que fa referència a una novel·la com Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria en la que queda més palesa la confluència amb Grècia:
"Grècia té sempre, en l'escriptura blaibonetiana, els caires esmolats de la grandesa i la misèria, de la contenció barrejada amb la impudícia. El seu pessimisme és sempre fruit d'un excés de vida, d'una plenitud que vessa."18


CONCLUSIÓ

Grècia és una d'aquests mots-clau: malaltia, vida, mal, escriure... que Blai utilitzava sovint sovint. Ha estat un dels grans personatges de la literatura de Mallorca i de Santanyí d'on som nadiu.

Com a conclusió, si és que se'n pot extreure cap, és que Blai Bonet era un personatge complex, ple de contradiccions i situacions vitals que l'han portat a viure la seva vida al màxim: una infantesa i joventut construïda en un seminari, una malaltia degenerativa incurable, la simpatia envers ell de l'elit literària del Principat...
Gràcies a la seva visió del món, poc complicada i pura, la concepció de casa seva com a la Grècia clàssica perfà tot un modus literari que dóna un to
c mediterrani a tota la seva obra: simple i concreta, pura. Ell a una entrevista diu:

"Racine havia usat en tota la seva obra 420 paraules i en Machado n'havia emprat un màxim de 224. I com més restringeixes el llenguatge més eficaç és. Això que diuen de la riquesa del llenguatge és una mica a l'inrevés. No emprar moltes paraules sinó emprar-les bé, emprar les paraules més substantives. [...] com més poques paraules empris més ric és el llenguatge. Si restringeixes el llenguatge guanyes en profunditat."19

La mar uneix els clàssics de Grècia i Itàlia amb la ruralia més seca i assolellada dels anys 30 i 40 del nostre segle. Tot això i mé,s encara que ell trobés que de poemes lírics, com els dels autors clàssics, no se n'havien d'escriure més perquè el lirisme, deia, és un error estètic. Ell escrivia sang, amor, natura i sexe, tot congriat com en una ensalada pròpia del millor cuiner. Amb els seus amics són ben conegudes les tertúlies literàries, que són presentades com a tals, però que, en definitiva, eren reunions on les substàncies prohibides i l'alcohol eren elements molt propers. L'interval de Barcelona amb Gabriel Ferrater i "gust de ginebra al bar Carioca; el retorn imaginari a una Grècia tràgica i etílica..."20


Notes:

1Escoltau : Blai 1 al minut 2:00 de: La cas en obres. Blai Bonet. (disc de l'obra de teatre escenificada per Pep Tosar).
2Vegeu Jordi Coca: Blai Bonet, el fons del mar. Revista Serra d'Or, núm. 256, gener 1981. pàg.17. Blai Bonet comença l'entrevista dient:
"Fa molta vergonya dir-ho, però jo, de ben jove ja... sabia grec, potser a disset o a divuit anys. Des dels deu que estava en un seminari, la qual cosa vol dir que en feia set o vuit que cada dia estudiava grec i llatí. Aviat vaig llegir, doncs, en l'original, Treballs i dies d'Hesíode, que em va estusiasmar; Píndar, l'Odissea, la Ilíada... Jo vaig conèixer abans Píndar i Homer que no pas Costa i Llobera o Joan Alcover, per exemple."
o bè pàg. 439 de Margalida Pons: Poesia insular de postguerra: Quatre veus dels anys cinquanta. Ed. Abadia de Montserrat. Barcelona 1998.
3Vegeu pàg. 24 de Margalida Pons: Blai Bonet: Maneres del color. Ed. Abadia de Monserrat. Barcelona 1993.
4Blai Bonet escrigué La vida i els meus instants per l'acte públic que es va fer amb motiu de la inauguració de la nova escola pública de havia de dur el seu nom: C.P. Blai Bonet. És un opuscle on s'intenta explicar els moments més important de la seva vida, des de l'inici de la creació fins al dia de la lectura, a març de 1987.
5Vegeu pag.17 de Blai Bonet i Rigo: La vida i els meus intants. ed. Ajuntament de Santanyí, març 1987.
6Àlex Susanna:Blai Bonet o la recerca poètica del sagrat. Escultor del mot. Cultura III época núm.12. Març 1988
7Vegeu Jordi Coca: Blai Bonet, el fons del mar. Revista Serra d'Or, núm. 256, gener 1981. pàg. 23
8Miquel Pons i Bonet: Blai Bonet: el poeta i el paisatge de Santanyí. Ed.Ajuntament de Santanyí, 1999
9J.M Llompart:Un homenatge de Santanyí als seus escriptors. Festes de St. Jaume 1983.
10 -
11Vegeu pàg. 7 de Blai Bonet i Rigo: La vida i els meus intants. ed. Ajuntament de Santanyí, març 1987.
12Vegeu pàg.37-53: Jeroni Salom i Pons: La religiositat crítica de Blai Bonet, Judes i l primavera. Comunicació a la Revista del Centre d'Estudis Teològics de Mallorca. Núm. 29-30. Mallorca 1983.
13Escoltau Blai 2 des de l'inici de: La cas en obres. Blai Bonet. (disc de l'obra de teatre escenificada per Pep Tosar).
14Vegeu pàg. 508 de Margalida Pons:
Poesia insular de postguerra: Quatre veus dels anys cinquanta . Ed. Abadia de Montserrat. Barcelona 1998.
15Ibid. pàg. 508.
16Vegeu pàg. 182 Jordi Llovet: El sentit i la forma.
17Vegeu Jordi Coca: Blai Bonet, el fons del mar. Revista Serra d'Or, núm. 256, gener 1981. pàg.18.
18Vegeu pàg. 207 de Margalida Pons: Blai Bonet: Maneres del color. Ed. Abadia de Monserrat. Barcelona 1993.
19Vegeu Biel Mesquida: Blai Bonet: Un modern escriptor mallorquí a Barcelona dins Escriptors a Barcelona. ed. Ajuntament de Barcelona 1980.
20Vegeu pàg. 238 de Margalida Pons: Blai Bonet: Maneres del color. Ed. Abadia de Monserrat. Barcelona 1993.


(PUBLICAT A LA REVISTA LITERÀRIA PEL CAPELL 264)