Així ho va escollir

Es deia...bé, no cal tafanejar noms, ni escurçant-los.

Quan era tot just una criatura ja se li va posar malament haver de fer massa haver de fer.

Hi va cavil·lar molt, moltíssim, en les accions que cal dur a terme pel simple fet d'existir, que no havia escollit. La responsabilitat, per tant, l'encolomava a qui li havia procurat aquell semiinfern, viure. Però com que era un ser poc bel·ligerant, va entendre que s'ho hauria de muntar per treure's feina del damunt, que caldria anar amb peus amb molt molt de plom per no carregar una motxilla que no l'interessava gota. I, és clar, que no li omplissin.

Per això, a la que va tenir una edat per a ser independent -causa del no-mig-infern que aprofitava per estalviar-se l'altre mig- i amb una economia que impliqués minsa responsabilitat igualant-se a llibertat i a mirar de no pensar, va escollir una existència en esfera pròpia i no saber de les altres, si no era per a algun tràmit bàsic, alguna urgència inevitable que, amb tot, allargassava posposar-la, i para de comptar.

D'aquesta manera va crear-se un escut protector. No es va enamorar mai, que allò es traduïa en massa accions futures: en va fer una llistarra, de totes les que no li provaven, des de l'haver de viure en una llar i pagar-la i mantenir-la com al fet d'haver de procrear i encuidar-se de la prole, i tot tot tot li semblava arxicansant. La seva energia no volia enredar-se en res que signifiqués 'compromís'. I hi va reeixir.

Aquell conscient aillar-se fins que tot s'acabés. I sí: un tumoràs al cervell de mida dues pilotes, de golf (no havia anat a cap metge, colgant incolgables migranyes) i a passar a millor estat, aquell que desitjava: el d'estar surant nirvànicament, on no es pensa ni se sent. Així ho intuïa i l'interessava.

I és que no havia pas demanat anar al món, caram, no li donava la gana de col·laborar ni no col·laborar en res.

Ah...es deia Inert.






***********El comentari del jutge (el relat va ser presentat fora de concurs perquè el tema 'responsabilitat' em fa ràbia.


La biografia de l'Inert de mena ens planteja una hipòtesi interessant en el terreny de la ficció: ¿És possible defugir tota responsabilitat mundana sense haver de refugiar-se en la vida monacal, ni recòrrer a l'ús de l'opi o altres substàncies d'efecte narcòtic? Ens en dones pocs detalls de la seva vida i tampoc no calen. Aquest més que retrat, esbòs del Sr. Inert, en el meu parer hauria estat perfectament concursable. Molt agraït per aquesta aportació al repte!