Accident

-Però no ho has vist que estava a punt de frenar, idiota!
-Però tu no has vist que em tenies darrere enganxat!
-Saps que no pots anar tan enganxat rere un cotxe! Ho saps perfectament!
-És que t'havia de dir una cosa…- es va passar les mans pel serrell i es va eixugar la suor del front.
-Ets un idiota, és que t'odio.- Ella es va apropar a ell i li va començar a fer copets al pit sense gaire força- és que t'odio!
Ell la va agafar pel braç i la va apartar cap a la vorera.
-Més val que ens apartem, surt fum del meu cotxe- la va mirar als ulls i va somriure.- Ho sento, ja t'ho he dit mil vegades. Ho sento molt.
-No vull tornar a parlar mai més amb tu, no t'ha quedat clar?- ella va prémer els llavis i els dits de les mans.
-Només et volia dir que t'estimo.
-Això ja m'ho has dit mil vegades. Però el que cal és que ho demostris i no ho fas mai.
-Em vaig oblidar que era el dia de Sant Jordi, només em vaig oblidar de comprar la rosa, no d'estimar-te.
-Estaves a un bar quan havies d'haver estat a casa. No m'estimes prou, però saps què? Que ara ja se me'n fot! No et vull veure més!
Ella va treure els papers del cotxe però ell va somriure.
-No cal que fem el paperam, no t'hi capfiquis.
-I tant que el farem, tu i jo ja no tenim res a veure. Ves a buscar els teus papers. Com més aviat els fem més aviat els acabarem.
Ella l'havia manat sempre, des de les primeries de la seva relació, ara ja feia cinc anys.
S'havien conegut a la carretera, a una gasolinera i ara semblava que la seva història acabaria a la carretera, prop d'una àrea de servei del Priorat.
La seva germana sempre li havia dit que ell no feia prou esforç per la relació. Ella ja ho sabia. Ell era un immadur que no tenia clares les seves prioritats en la vida. Sempre escolliria els seus amics, si havia de triar entre ells i ella. És que ja li ho havia dit, "els meus amics són molt importants", "Més que jo?" preguntava ella, ell responia només "igual". I és clar, ella s'enfadava, però després el mirava mentre ell no ho sabia i es tornava a enamorar dels seus moviments i del seu físic. Creia que el podria canviar.

Al costat dels cotxes, sense gosar mirar-se, esperaren les grues. No es parlaven ara. Estaven enfadats però contents de tornar a estar junts en alguna aventura. Encara que fos només per unes hores més.
Ella va treure el mòbil i marcà un número de telèfon sense pensar-hi.
-Arribaré tard, he tingut un accident.- Va agafar aire- No, no, estic bé, no ha passat res, és només que els cotxes no s'engeguen.
Ell va fer dues passes endavant i es va plantar davant de la seva ex- parella:
-Qui és? Amb qui parles?- Va intentar agafar el telèfon d'ella.- Has quedat amb algú?
Varen començar a forcejar. Les mans es tocaren i els cors dels dos s'afebliren.
-Deixa el meu telèfon. Deixa'm en pau!- va cridar ella. Però, en el fons, aquell estira i arronsa li agradava. Tenir-lo entre els braços altra vegada li encantava.
-Has quedat amb un home?- ell havia perdut el seu somriure.
-A tu no t'importa gens.
-Sí que m'importa, t'he dit que t'estimo. Ja saps que t'estimo!- cridava ell.
-Tu no m'estimes. Deixa'm en pau. Ves-te'n d'aquí!
-I on vols que vagi? On collons vols que vagi?
-Ves-te'n a l'àrea de servei! Allà potser trobaràs una tia que et segueixi el joc. Amb mi no tens res a fer!
-Amb qui parlaves?- Va preguntar ell mentre intentava reconèixer el número que apareixia a la pantalla del telèfon mòbil.- El conec?
-No t'importa res del que faig ja.
-No diguis això!- va posar-se el telèfon a l'orella.- Hola, qui ets?
-No el coneixes. Penja el mòbil si us plau!
En el fons, aquell atac de gelosia era el que ella buscava. Qui responia a l'altra banda de l'auricular era només un amic. Sempre estaria enamorada d'ell i de moment no podia pensar en cap altra home. Li arrencà el telèfon de la mà i aquest va sortir disparat cap al terra, després de rebotar al terra se'n va anar rodolant cap al clavegueram.
-Ja l'has cagat! Com sempre! Ja m'he quedat sense mòbil!- Cridava ella amb les dues mans al cap.- És que ja ho sabia jo que només em portes problemes!
-Ho sento, jo no volia...
-No em demanis mai més disculpes, ja n'estic farta, sempre actues i després demanes perdó, però jo ja no vull tornar a sentir la teva veu mai més.
-Va, perdona'm, vine aquí, vine que estàs molt nerviosa. Deixa que et relaxi aquí mateix, en un moment.
-No diguis tonteries!- ella ara s'hi apropava altra vegada, sense voler-ho.
Ell va somriure. "Quin somriure més bonic!" va pensar ella, però es girà per no seguir-li el joc.
Al acabar de la carretera, apareixien dues grues grans com monstres. Avançaven una rere l'altra.
Com els hauria agradat que fossin elles les que haguessin tingut aquell accident! Una aixafada al cul de l'altra, per no haver de separar-se. Però elles avançaven sense cap remordiment.
Va costar prop d'una hora carregar els cotxes a les grues. Els operaris no es varen creure la història que els nois van explicar però tampoc van preguntar gaire, la veritat és que aquella història no els interessava.
Ells ja no es parlaven, com si no es coneguessin, com si no s'haguessin vist mai abans. I així havia de ser, segons ella.
-La companyia d'assegurances del meu cotxe ja es posarà en contacte amb vostè.- Va dir ella tot allargant-li la mà abans de pujar a la grua.
-Però, si jo...- ell va agafar-li la mà i li va estrènyer tan fort com va poder, per no deixar-la marxar.
-Vinga doncs, ja estarem en contacte.- Deia ella amb semblant greu.
Quan ella es posava tan seriosa a ell se li posava la pell de gallina. Li encantava.
Les llums vermelles de la primera grua, on viatjava ella, van anar esfumant-se entre els altres cotxes. Ell va respirar el polsim que havia aixecat aquella grua i va pujar el graó que l'acostava al seient del copilot. Sabia que aquesta vegada era la definitiva.
Només unes hores després però, una vegada ell havia arribat a casa, es despullà i s'endinsà pel passadís cap a la seva habitació. Algú va trucar el timbre del pis.
-Sí, sóc jo.- Va fer ella resolta.- T'exigeixo que em donis el teu mòbil. Per culpa teva m'he quedat sense.
Ell se sobresaltà. Es lligava maldestre la tovallola a la cintura, però aquesta no tenia intenció de quedar-se a lloc.
-Passa.- Va dir amb un somriure altra vegada.
-No vull entrar a casa teva. Només vull el teu mòbil.
-No te'l penso donar. Tinc números que no vull que vegis.
-Que què?- ella es posà vermella.- Quins números?
-Sí et quedes a dormir amb mi t'ho explico.
Ella va fer dues passes endavant. Just el que volia, just el que necessitava, passar la nit amb aquell home.