Cercador
A tu
Un relat de: Curculla- Compartir:
Obre el taüt, que estic viva!
Sisplau, tinc claustrofòbia, ei,
que no hi ha cap forat per respirar
ni per cridar!
Auxili, no tinc espai per moure'm,
els cucs se'm mengen el cervell,
no puc pensar, ajuda!
Sóc aquí, auxili...
Socors, sisplau, sisplau...
On és la llum, ai, els meus ulls,
vull un bri de llum; no, no ,no,
tan negre no!
Tan estret no!
Comentaris
-
Ofegant...[Ofensiu]Vicenç Ambrós i Besa | 10-01-2006
Realment, sembla que falti l'aire. Becari diu que és un poema molt claustrofòbic. Hi estic d'acord. És el crit -poètic- d'algu que necessita i reclama respirar. Obrir-se. Sentir-se sol/a en algun indret a camp obert. I tot això en sentit figurat.
És un reclam a algú. No sabria dir si prec o crida rabiosa, però potser una part d'aquest algú a qui es dirigeix (i aquesta ha estat una impressió inicial meva) és qui emet o fa la pròpia crida.
Admet múltiples punts de vista. Molts, de debò. I això és potser la raó d'aquesta reflexió ineherent que el propi Becari ha posat en relleu.
Encantat de conèixer-te i llegir-te, Marta!
Salutacions,
Vicenç -
molt claustrofòbic....[Ofensiu]Becari | 08-11-2005 | Valoració: 10
molt descriptiu....una metàfora que m'ha fet pensar....que més vull???
una abraçada
