A la Maria, o al vent...

- Quedem per sopar?
- A quina hora vindràs a casa meva?
- Si a les nou et va bé?
- D'acord doncs..., fins després.

No vàrem anar a un bon restaurant però igualment hi havia un raconet molt adequat per a l'ocassió.
Un sopar lleuger que vàrem acompanyar amb un bon vi de la terra i que ella va tenir l'encert d'escollir. Aquella nit, com sempre, no va passar res de nou però no menys desitjat.
Al dia següent...
Li vaig dir a la dona del meu amic... Ahir, tú vas escollir el vi i com saps, vàrem passar a una segona ampolla que no vàrem acabar del tot. Les emocions on ens transportà el màgic suc del raïm ara queden esfumades, les paraules expresades amb aquella sinceritat les hi podem agraïr al vi estimat, però ja saps que les coses no es veuen de la mateixa manera com quan tens un got a la mà. Vaig intuïr la teva por i el desitg al mateix temps.
Aquelles paraules estaven plenes d'excuses per no asumir la realitat. Tu vas tornar al lloc on encara no t'has donat compte que no pertanys i jo vaig seguir endavant fins arribar a casa meva, al meu llit desfet i que no faig mai, a la meva solitut.
Sempre he dit que el vi fa de pont i t'ajuda a treure allò que et fa por creuar.
Aquella nit, jo vaig creuar el pont, però tu no estaves a l'altre vora.
Me'n vaig estimada amiga del meu cor, me'n vaig lluny de la teva cercanía.