A LA ADREM DIPUTES

La tarda era feta un fàstic, li passava de tot, tempestes, vents que es colaven por tot arreu, plujes, plujims i plujots, la llevantada em trencar vidres, va barrejar papers, semblava que estiguéssim al carib i no al Maresme.

S'havia fet de nit i per si fos poc la llum va marxar i no va tornar fins ben bé
unes hores. Tampoc era qüestió de sortir al carrer si no volies ser xuclat pel que podia ser un tornado.

Em vaig quedar, doncs, dins una casa que es desmuntava a les fosques. Això és un greu problema per a mi, no veig res, ensopego amb els mobles, no trobo les espelmes ni els encenedors, rellisco, caic a terra, em foto d'hòsties contra les portes, trepitjo els escarabats, (txhaf) entre d'altres desgràcies que em fa vergonya comentar.

Crec que ni el pitjor dels cecs ensopegaria tant como jo en aquestes condicions.

Les tenebres ho havien envaït tot, vaig trencar un cendrer, plé de puntes i cendres, un cendrer que m'havia regalat l'Amanda (la maleïda Amanda) Feia més de vint anys, quan aquella noia i jo érem tant nuvis, i tant amants i tant idiotes. Pensar en ella em va posar de pitjor humor. Els accidentes continuaren, però, vaig patir com una marejada, potser per l'emoció i per no caure a terra, em vaig agafar a un quadre que vaig fer miquetes i el quadre era valuós, no perquè fos l'obra d'un conegut artista si no perquè portava més de vint anys penjat a aquella paret, era el lloc del quadre. En realitat, es tractava d'un tapis aràbic, confeccionat amb molta artesania però sense art. En part, em vaig alegrar, perquè és fins i tot sinistre que un pobre magrebí, es passi hores i hores teixint un paisatge que ha vist mai. (Altes muntanyes nevades, dos cérvols, un d'ells bebia) M'imagino un home, amb la seva xilava, al desert (50 graus de temperatura) per vendre-ho per quatre calers a qualsevol turista.

Vaig sentir el telèfon i era una línia eròtica, amb una veu femenina, dolça i subjugant que oferia els seus serveis.

-Perdona, reina, estic sense llum. Ha marxar el corrent.
-No hi fa res, maco, ho fem per telèfon.
¿Per telèfon? ¿És que me la xuclaràs per l'auricular, bonica?

-Molt graciós. Has d'estimular la teva imaginació.
-Se m'ha fos, ho sento. I vaig penjar, emprenyat.

Vaig provar d'aixecar-me i al fer-ho em vaig recolzar sobre l'estèreo i els vaig fer miquetes també. Això sí que em va saber greu. Volia plorar. No podia anar en lloc. Vaig trobar, no sé com, una espelma i em vaig recordar que a la tauleta de nit, hi havia un encenedor, vaig anar cap allà, y vaig trapitjar sobre un vidre trencat (¡quin mal!)
Vaig començar a renegar i a blasfemar. Quan blasfemo ho faig en "blasfimia" un idioma que m'he inventat jo, i així ningú ho reconeix, no té cap gràcia, només es tracta d'invertir les lletres, els fonemes, per exemple, "uedmugmacem" i ningú m'entén. Ni capellans, nens ni beates. Quant portava quaranta "uedmugmacem" la llum va tornar i davant meu un espantós panorama es va fer visible: El tapís esmiculat, només s'havia salvat un cérvol, el que bebia, l'stèreo amb tots els budells per terra, el meu peu dret ple de ferides i l'esclòfia d'un escarbat enganxat i mort (el que havia fet "txaf", les finestres sense vidres, com si hagués hagut un bombardeig i les cortines desmontades i fetes un garbell.

El telèfon es va sentir de nou, quan intentava curar-me el peu ferit:

-¿El Sr. Genaro Gutiérres? Era una veu de mascla, contundent amb to de mala llet, en música, un andante ma non tropo.

-Soy Armando Fernández, del Banco, li recordo que s'acabat el termini i el demandarem judicialment.

-Es que estic malalt. -Aquest cop era veritat.
-Es clar, cada dia la mateixa excusa. Ho sento però els nostres serveis jurídics ja tenen l'expedient en marxa- Va dir amb la seva veu irritant.
-¿Sap que li dic?

¡Ala Adrem Diputes!

I vaig penjar