A contracorrent

Seguramemt em diran que sóc massa jove com per entendre el significat de la vida i que em falta molt per aprendre. I segurament, tindran raó. Però quan un dia et despertes i sents que no saps qui ets, que no saps el que estàs fent, que no saps cap on et dirigeixes, que no saps com continuar i que el món et cau a sobre. És quan et sents completament perdut, et qüestiones tota la teva existència i te'n adones que possiblement saps més del que t'havien fet creure.

Ets capaç de reconèixer les teves virtuts i els teus defectes. Ets capaç d'autoanalitzar-te fins al punt de qüestionar-te el per què de tot. El per què del teu dia a dia. El per què que dóna un sentit a la teva vida. El per què de tanta frustració, quan suposadament estàs vivint els millors anys de la teva vida; i tot i així, sents que no ets feliç.

I doncs? No és d'això del que tracta la vida? Aprendre a entendre i entendre'ns. Aprendre a ser millors persones. Aprendre a perseguir els nostres somnis. Aprendre a seguir el nostre propi camí.

I em pregunto... tant incompetents som? Tant poc és el que sabem de la vida com per no entendre res del que sentim, ni del que veiem? O és que realment sempre ho hem sabut, però no hem trobat el valor per acceptar-ho?

I per què ens sentim així? Per què ens pressionem tant per ser algú de profit el dia de demà? Algú de qui tothom se'n pugui sentir orgullós. Algú que hagi donat la seva vida per fer quelcom que "valgui la pena" recordar...

Per què sempre ens movem per aconseguir més i més, i ens oblidem del que realment importa?

Per què no ens donem temps per respirar i perseguir els nostres somnis? Per ser qui volem ser. Per viure com volem i no com hauríem de fer-ho.

Perquè costa massa acceptar la realitat. Acceptar que som titelles d'una societat construïda amb milers de concepcions errònies fomentades al llarg dels anys.

Perquè costa acceptar que ens manipulen i que ens deixem manipular.

Vés a l'escola. Segueix estudiant si vols arribar a ser algú el dia de demà. Estudia una carrera, sinó mai trobaràs una bona feina i tots et passaran al davant. I un màster? Per suposat! I quan acabis, a pel doctorat. I total, per què? Per què malbaratar anys i anys de les nostres vides, diners i més diners... estudiant carreres i màsters absurds que no et porten enlloc, si el que de veritat importa avui en dia és tenir bones idees, empenta, ganes d'aprendre i lluitar pel que realment t'agrada.

Però això no és tot. No facis això que està mal vist, no et vesteixis així o ja veuràs el que et diran, no mengis tant que t'engreixaràs i ningú et voldrà. No pensis, no sentis, no visquis. No. No. I no. Tot està mal fet. Tot està mal vist. Mai serem suficientment competents per la societat en què vivim.

I mentrestant... la vida et va passant pel teu davant. Però tu sobretot, estudia! No t'oblidis mai del que has de fer. No paris ni un moment per gaudir dels petits detalls que ens dóna la vida. Diguem-ho clar. Deixa de ser una persona i converteix-te en un robot. Un robot que produeixi. Un robot que guanyi diners. Un robot que arribi a ser algú important el dia de demà (pura ferralla...) Però sobretot, sobretot; un robot que no tingui emocions ni sentiments. Un robot sense cor, que mai es guiï pel que vol de veritat.

I oblidat. Oblidat de tu. Oblidat de decidir per tu mateix. Oblidat de ser tu mateix. Oblidat d'existir i aprèn a sobreviure. Oblidat. Oblidat de tot, perquè ja hi ha altres que decideixen per tu i controlen la teva vida.

És això el que realment volem? Fins aquí arriben les nostres aspiracions? A això és el que ens volem dedicar la resta de la nostra vida? Fins aquí volen lliures els nostres pensaments?

Al voltant d'una societat sense sentiments, sense valors, sense grans esperances, sense empatia ni humanitat. Una societat corrupta, egoista, plena d'enveges i rancors. Una societat regida per la llei del més fort. On si tens sentiments, se't considera el més dèbil. On si ajudes als altres, t'estàs deixant trepitjar. On si trenques esquemes, estàs boig i no saps el que fas.

És aquest el món on volem viure?

No esperem a que la realitat ens colpegi. Hem de deixar de tenir por als canvis. Hem d'aprendre a viure en aquesta societat que ens ofega. Hem d'agafar les regnes de la nostra vida i començar a guiar-la cap on volem. Treure'ns la pressió de sobre i aprendre a viure de cada moment, de cada detall, de cada somriure, de cada carícia, de cada petó... De cada instant.

Hem d'aprendre a dir prou. Hem d'aprendre a aturar les nostres vides fins al punt en què comencem a viure de veritat. Que ens trobem a nosaltres mateixos. Que descobrim qui som de veritat. Qui volem ser. Que sentim les nostres emocions amb una intensitat tant pura i forta, que sigui l'única cosa que ens robi l'aire per respirar.

Prou de sentir-nos inútils, perquè no som qui hauríem de ser. Prou de torturar-nos, perquè no estem fent el que hauríem de fer. Prou de viure sota les normes d'una societat que no té en compte els nostres sentiments.

Prou.

Però sobretot, prou de sobreviure. Ara és el moment de començar a viure. A viure de veritat i deixar volar les nostres ales cap al camí que sempre hem desitjat.