A cau d'orella et diré: T'estime.

El foc anava consumint, de forma pausada, la poca fusta que el pare d'Itziar havia deixat aquella mateixa tarda. Al bell mig de la sala es trobava ella, Itziar, sense roba, tapada amb un llençol de tacte sedós, però que no anava més enllà d'una composició de polièster i algun altre tipus de teixit. Justament amb ella estava Gabriel; ell no es trobava completament nu: uns calçotets, tipus boxer, amagaven la seva part més intima, ja que no era ell qui portava l'avantatge en allò que volien experimentar per primera vegada. Ell també cobria el seu cos sota aquell llençol on Itziar amagava el seu cos nu.

El desembre ja havia entrat, tot i que les primeres volves de neu encara no havien aparegut, feia el fred que s'esperava en aquella zona de muntanya. El terra era gelat, per això van agafar una flassada que l´`avia d'Itziar havia portat a la casa on va nàixer. La flassada, tota plena de boletes, ajudava a mantindre la calor dels seus cossos. L'ambient era estrany, es notava tensió, el silenci regnava, l'únic que gosava d'interrompre aquesta serenor eren els xiscles del foc.

Itziar sabia que aquella nit ella no tornaria a ser la mateixa que era en aquest mateix moment; per una banda tenia por, s'encontrava amb torpor... , però per una altra part volia seguir endavant, i així dilluns podria contar-li a la seva amiga Nàdia que ella tampoc no ho era.

Itziar era qui va proposar al seu xic, anar a passar una nit a la casseta on els seus pares i ella van a passar quasi tots els caps de setmana i alguna temporada de vacances. Aquest lloc, era on la seva àvia va nàixer i va viure fins que va conèixer a l'avi d'Itziar. Però d'allò ja fa vora cinquanta anys, i ara, quan l'Itziar en va complir 13, els seus pares li van regalar la reforma de la casa de la seva àvia. Ella tenia un aproximament molt ferm a la seva àvia i des que va morir, fa ara 5 anys, no ha tornat a somriure com abans, i aquell regal li va parèixer el millor regal que li podrà fer mai algú.

Ara Itziar té 15 anys, i des de fa tres mesos esta sortin amb el Gabriel; a d'ell el coneix des que la seva memòria li permet, ja que sempre han compartit col·legi i institut. Però no va ser fins fa 3 mesos, una tarda en el parc, on va voler donar el pas i demanar-li eixir.

El foc pareixia que es volia aturar, la sensació de fred augmentava, de cop el vent va començar colpejar les finestres contra els marcs de la casa, i després va començar a xiular. Itziar sabia que allí dins estava protegida, estava amb el seu xic, i aquesta situació li agradava i li era molt confortant.

Encara no havia pres el pas, ella sabia que tenia que fer-ho ara, i així fou. Van ajuntar els seus cossos. L'últim gemit es va compassar amb l'última flama del foc. El foc es va aturar i Itziar a cau d'orella, li va dir: T'estime.