Princesa...

L'últim mos de calor era apunt de ser devorat pel incansable temps. La Laia sabia que quan arribes el setembre ell marxaria i sols l'uniria a ell la freda distància. Tenia pocs dies per buidar el seu cor davant d'ell i que ell ho sàpigues. Sabia que no era capaç, mai ho havia segut. Des de que el coneix, ara farà 5 anys de que va entrar al grup del teatre, havien mantingut una relació de bona amistat. No tenien secrets, almenys és el que això es deien, però al llarg del temps Laia va començar ha ocultar una cosa al Miquel, que sentia per ell.

Una historia d'amor, no era pas el que deien els dos, per a ells eren amics que tenien la capacitat de fer allò que dos enamorats podrien fer. Ella sempre que havia estat amb ell sentia que allò no era amistat, que el volia. Per a ell, en canvi sols era per a passar l'estona. Per a la Laia li era molt complicat parlar amb Miquel i no obrir-li el cor, dir-li que el volia, que era ell en qui desitjava passar tota la seva vida.

Quinze dies abans de marxar, Laia el va veure per darrer cop, no va ser capaç de dir-li res. El Miquel va deixar la ciutat, per anar a completar els estudis superiors, a l'institut del Teatre de Barcelona. Va marxar i ella es va quedar esperant-lo.

Sols els unia les llargues converses de missatgeria instantània. Tots dos parlaven de com els anava en l'aspecte amorós, recordant també les vegades que s'havien gitat junts. On tothom haguera vist amor ,per a ells no ho era.

Després de dos mesos sense veure's, la Laia ho estava passant molt mal. Acostumada a tindre'l sempre, parlar en ell tots els dies, li produïa llargues tardes de tristor i de plors. La lluna encara la sent plorar. El volia i no podia dir-li.

Miquel aprofitant unes festes, va tornar a casa. Laia encara li tenia prestats uns llibres sobre mímica. El va telefonar i li va proposar quedar. Així ella va agafar el cotxe, i marxa cap a casa del Miquel. Li deixà els llibres damunt la taula del menjador, però ella no sols venia a tornar-li. Després de practicar sexe, per a ella era fer l'amor i no pegar un polvo com altres vegades. Tots dos estesos damunt del llit ella se li va recolzar damunt del pit i per primera vegada li va obrir el cor. Li va dir que el volia, que tot aquest temps al seu costat era feliç i ara que no el tenia no era capaç de somriure. No podia oblidar-lo.

Ell no sentia res mes que amistat, pro no era una amistat com totes, era l'amistat en la que havia passat molt de temps al seu costat. No podia fer-li mal.

Va arribar l'hora de marxar, ella li va dir que no podia tindre res en ell, per que una relació en la distancia no estava disposta a portar-la. La porta de la casa es va tancar, les llàgrimes de Laia van començar a brollar. A l'altre costat, Miquel li va parafrasejar: - Sempre seràs la meva princesa.

Des de les hores, Laia mai no conjuga altres temps que el estimaré, el que no vaig poder estimar. I així es va acostumar a jugar al joc de l'amagatall amb els seus sentiments.

Es aquí on comença la meva historia d'amor, i per a ella la historia d'oblidar.